Han dit sobre La moneda…

Navegant per Internet hem topat amb el Blog de'n Valentí Torra (tan a l’hivern com a l’estiu, llegiu, llegiu, llegiu!). En reproduïm a continuació un dels seus escrit recents, d'aquells que ajuden a fer xarxa entre lectors i escriptors:

«Llegiu "La moneda del malfat" d'Àfrica Ragel. Una novel·la bellísima que passa sencera al Poblenou barceloní.

Maig 26, 2008 per valentitorra

És molt probable que no n’hagueu sentit parlar, i és una llàstima, perquè, “La moneda del malfat”, és una novel·la ben interessant. Jo, habitual consumidor de suplements literaris, no n’he tingut pas cap notícia per aquest mitjà. Ja ho sé, que es publiquen molts llibres cada any i que la premsa no pot arribar a tot arreu. Què hi farem! Però, aquest modest i entusiasta lector, se sent amb la obligació de deixar constància d’allò que més li agrada. Així que, som-hi doncs!

Àfrica Ragel és del Poblenou, viu al Poblenou i escriu al Poblenou. El llibre passa als Poblenous que, com capes geològiques, s’han anat superposant. Primer hi ha el barri de la adolescència dels tres nois i la Lurdes, el barri que ja no existeix i del que solament en quedes vestigis. Llavors hi ha el barri d’avui. El barri post olímpic, vint-i-dos arroba, fòrum de les cultures… el barri primer despersonalitzat, llavors modernitzat i, a la fi, convertit en plató de sèries televisives.

Però resulta que el barri, pels nostres tres amics i la noia, protagonistes de la història, no ha mort del tot. Aquest barri conté restes d’un passat d’idealisme social que devia arrelar fort al Poblenou, i del qual encara en queden vestigis. Es tracta dels seguidors de la ciutat ideal creada per Étienne Cabet i descrita en el seu llibre “Viatge a Icària” (1842), l’ensulsiada d’aquest idealisme fou notòria en la pràctica, però l’aura de paradís perdut – i, per tant, l’únic possible – ha mantingut la seva força.

Mentrestant, que si sóc a l’adolescència o sóc a l’avui, hi ha un parell de belles històries d’amor i una tercera història d’amor al barri. Les històries són precioses. Les reflexions sobre sentiments i emocions estan molt ben fetes. Els personatges que “han perdut el cap”, que també n’hi ha, resulten entranyables.

És a dir, parla d’un idealisme social de tall més o menys anarquista, però sense ni mica de ressentiment. Parla d’històries tristes d’amor, amb una pàtina de nostàlgia i enyorament, però no fa una novel·la gens depressiva, al contrari, és una obra poètica. I, a sobre, és un llibre molt ben escrit.

Jo, que em miro el món com un paisatge literari, celebro haver llegit aquesta història. No serà el primer barri de Barcelona, ni el darrer poble que recorro amb la única guia d’una novel·la i ja he trobat la que em farà anar al Poblenou amb el llibre sota el braç».

Un cant en favor de les mestres

L'any passat, Edicions Saragossa em va publicar el llibre Des de la meva pissarra que tracta de ser un cant en favor de les mestres i parteix de la meva experiència principalment a classes d'educació infantill.

Jo sóc força exagerada en la meva manera d'expressar-me i a més, tenia la ferma voluntat de fer un llibre planer que es llegís d'una manera fàcil i que pogués ajudar els pares aprofitant algun detall de la seva lectura.

És un llibre personal i, per tant, parteix de les meves vivències i explicant-les vaig aprofitar moltes anècdotes de la meva vida laboral que podien ser fàcilment reconegudes, encara que vaig tenir molta cura de no posar cap nom i barrejar les coses.

Al ser un llibre curt, dos o tres dies després ja vaig començar a tenir les primeres respostes que, en general, m'han donat moltes satisfaccions. La gent del meu entorn em va dir coses ben maques però la més genaralitzada va ser que mentre el llegien els semblava que em sentien parlar, això em va encantar perquè mentre l'escrivia vaig intentar no fer servir cap expressió que jo no emprés parlant, i la correctora va respectar aquest to planer i sempre li estaré agraïda.

És curiós que quan escoltes l'opinió de la gent sobre una obra teva es desperta un instint especial que et fa copsar exactament el grau de la valoració encara que, a la cara, i envoltada de persones educades, tothom et diu coses boniques, i en general crec que eren sinceres.

La resposta que més em va omplir, va ser la de totes les companyes mestres, moltes em van dir que se sentien totalment reflectides i, fins i tot, alguna va opinar que considerava que havia de ser una lectura recomanada per la gent que volia dedicar-se a l'ensenyament, em va omplir de satisfacció perquè sempre és molt millor parlar pensant que altres veus dirien el mateix que tu, és curios però cap companya em va trobar exagerada, totes havien patit en carn pròpia algunes de les coses que jo explicava.

Quedava, però, l'opinió que més por em feia: els pares, pares i mares que m'havien tractat com a mestra del seu fills i que podien sentir-se reflectits en alguna de les meves anècdotes, jo no vaig avisar ningú que havia escrit el llibre però se'n van assebentar i molts el van comprar i llegir i van ser molt carinyosos en la seva valoració.

Només hi va haver una mare, protagonista d'una de les anècdotes, que em va venir a trobar i em va dir, amb bon to, que hagués preferit no sortir al meu llibre, jo li vaig assegurar que no tenia perquè sentir-se identificada, que jo havia tractat a moltes mares i que no havia de ser ella, em sembla que no s'ho va creure però va tenir l'elegància de fer veure que sí.

Finalment, aquesta mateixa setmana una cosina que estudia sociologia em va demanar si podia fer un estudi del meu llibre per presentar-lo a la universitat, havia pensat molts temes per fer el treball però s'havia decidit per aquest perquè segons ella el llibre era un cant a la vida i estava carregat de poesia.

Només per sentir totes aquestes opinions valia la pena escriure'l, el fet de que estigui editat i hagi sigut llegit el considero un dels regals bonics que m'ha donat la vida.

Maria Serrat

Presentació d'en Francesc Romeu

Casa del Llibre, Barcelona, dijous 5 de juny del 2008. Presentació del llibre:
Baules. Lluernes de Jordi Trepat.
Edicions Saragossa. Barcelona, 2008.
----------------------------
En primer lloc, moltes gràcies per l’oportunitat i la gentilesa de poder presentar aquest llibre del Jordi Trepat (...).

La veritat, jo em sento indigne, perquè jo de poesia no en sóc pas un gran expert. Jo, més aviat sóc d’aquells que un dia em vaig assabentar que jo escrivia en prosa, sense saber-ho. I, justament, era prosa, per exclusió, perquè no era poesia (...).

Per a mi els poetes sempre m’han semblat uns equilibristes, com una mena de funambulistes, o –millor dit– uns trapezistes. Són, per a mi, aquells que es gronxen pacientment en les paraules, perdó, ells –i només ells– de les paraules en diuen «mots». Es gronxen en els mots. Ells fan de l’escriptura un art. Nosaltres, els prosistes, som els qui escrivim per necessitat. Ells són els del gremi de l’art d’escriure. Ells, el que busquen és la bellesa artística. Que un text expressi, com també ho fem nosaltres, però, a més a més, que els hi quedi bé. I, sobretot, que transmeti sentiment.

(...) Aquest llibre es diu: Baules. Lluernes. I certament fa honor al seu nom. Les «baules» són les anelles d’una cadena (com estan molt ben fotografiades pel Jordi Saragossa en el punt de llibre que hi ha a l’interior replegat de la portada), són també els agafadors d’una porta o el picaporta o un pom d’un calaix. Jo us puc assegurar que aquest llibre és un encadenat de versos i que les baules són els poemes. I que són també per a poder-s’hi agafar en qualsevol moment. Una ajuda, un suport… una peça per fer un petit truc a la porta dels nostres cors, sovint endurits per la vida, per les circumstàncies, o –potser– per la prosa...

D’altra banda, una «lluerna» és una «obertura», però una obertura «per fer claror a l’interior» (...). Per exemple, una escletxa en una balma (...) només pot rebre la llum per una lluerna. Això, en Jordi Trepat també ho aconsegueix. Són uns poemes i uns versos que il·luminen i que serveixen per a il·luminar l’interior. Per tant, el llibre no enganya i correspon al que diu en el seu recobriment. Només per això ja us el recomano. No hi ha publicitat enganyosa en el títol. Això ja és molt, avui en dia que només es pensa en vendre o en publicar.

En segon lloc, també us recomano el llibre per poder passejar. Aquest llibre és un agradable passeig per l’interior d’una nau, d’una fàbrica o d’una basílica romana, que potser són els trenta anys d’escriptura poètica d’en Jordi Trepat. (...) És un passeig per sobre de 75 poemes estesos al llarg de 120 pàgines.

Com a periodista el que jo més analitzo d’un text en prosa, d’una notícia, són les fonts d’informació. (...) Els poetes també tenen les seves fonts d’informació. Ells en diuen «les musses», que són les fonts d’inspiració o les fonts literàries. ¿Quines són les fonts, les musses, d’en Jordi Trepat? Pel que jo he pogut veure són tres: el temps, els llocs i els sentiments (o els moviments interiors).

Pel que fa al temps, jo crec que hi ha un moment molt important del dia que és el moment de creativitat de l’autor, del poeta, que és la nit. (...) No us perdeu el poema que es diu «Interiors» (55) i que és una brillant descriptiva de com cau la tarda. (...)

Seguint sobre el temps, fins i tot hi ha una preocupació per la data concreta (...). Però, fora del llibre, entre els papers que avui porta el Jordi a la butxaca o a la seva carpeta n’hi ha un que no ha publicat que és el que porta el dia concret i la situació en la que va escriure cadascun dels poemes. Això no és una obsessió, però es nota en el text de cada vers. El temps és un dels enfilalls conductors del llibre i de l’obra d’en Jordi.

Pel que fa als llocs, crec que la ciutat i la mar són els dos llocs d’inspiració del Jordi. La ciutat perquè és on hi transcorre la vida, amb tota la seva complexitat i que ell tan bé sap descriure. I la mar, crec jo, perquè és una realitat inabastable. (...)

Finalment, pel que fa als sentiments o els moviments interiors o les vibracions, jo només us assenyalaria dos sentiments bàsics i reiteratius en tota l’obra poètica del Jordi que són l’amor (82,83,87…) i l’esperança (90,91…). Sobretot, l’esperança apareix com una mena de sentiment fort davant del «kaos» (una paraula grega que vol dir desordre). No puc deixar de dir-vos que m’ha agradat molt el poema en el que el Jordi ens explica i ens fa contemplar les cames febles del seu fill David i les seves preguntes, a «Esperança I. La vida en les preguntes» (91), tot afirmant: «la vida és plena d’estridències i desordre».

Abans d’acabar també us voldria parlar d’altres paraules (...). En teniu una molt bona i divertida selecció a la «Sextina» (26-27) on apareixen combinades múltiplement les paraules claus: vida, dubte, límits, canvis, àmbits i força. L’altra clau de lectura fonamental és tot el que fa referència al silenci i al recolliment. (...) «Ja n’aprendrem, un dia o altre, a fer silenci». (...)

Pel que fa a la transcendència poètica, us he de dir que l’obra literària del Jordi és d’una absoluta i total immanència, més que transcendent. Per exemple, el poema «Absolut» (25), en què Déu es tractat com la «Paraula». O en el poema «Entrada la nit d’un nou dia» (96-97), en què, tot retornant d’una reunió de nit, pels carrers desèrtics, el nostre poeta diu: «Saps què, Déu? Sempre et veig i et parlo en aquesta hora... repensant-la en el silenci...». (...)

Finalment, m’acomiado amb un detall que m’ha sorprès, que és el reiterat ús del plural. Molt sovint trobem que les expressions que podrien ser en singular, com un «jo sé» o «jo penso», veig que acaben amb un «sabem». Jo crec que és una lluita interior del Jordi contra el que seria un intimisme desmesurat o el que el podria conduir cap a un individualisme poètic. De fet, utilitzant el grec, en Jordi surt del «ego» (del «jo») per buscar, per aconseguir un «laos» (un poble espiritual) o un «demos» (un poble físic). (...) El plural, al costat del singular, ens eixampla –a tots– molt més el cor.

Pel que fa a la mètrica, jo no hi entenc gens i com que s’assembla molt a la matemàtica sempre l’he odiat. (...) Si voleu que sigui el mateix Jordi Trepat el qui us doni una lliçó de poesia, no us perdeu el poema «Boutade existencialista» (29-30), on el mateix autor fa unes variacions sobre el tema que passa de la correctíssima poesia d’estil lliure, a la més banal composició de quatre rodolins, per acabar amb la més absoluta perfecció mètrica amb cadència musical (...).

Ara sí, acabo amb les paraules del gran mestre, Miquel Martí Pol. Ell deia:

«Jo sempre he pensat que un poema, de fet, no està ben acabat fins que algú l’ha llegit i li ha donat una dimensió que l’escriptor sol no és capaç de donar-li».

Això és el que he fet jo, però, ara, senyores i senyors, comença el vostre moment. Ara us toca a tots vosaltres acabar l’obra que el Jordi Trepat només ha fet que començar. (...)

Moltes felicitats Jordi, moltes gràcies i molt bona tarda.

Francesc Romeu