Informació per a autors novells, notícies sobre el certamen Paraules a Icària,
reflexions sobre el món editorial, novetats del nostre catàleg, entrevistes amb els autors...
Coneix més a fons les motivacions d'aquesta petita i encara jove editorial!

dimarts, 10 de juny de 2008

Presentació d'en Francesc Romeu

Casa del Llibre, Barcelona, dijous 5 de juny del 2008. Presentació del llibre:
Baules. Lluernes de Jordi Trepat.
Edicions Saragossa. Barcelona, 2008.
----------------------------
En primer lloc, moltes gràcies per l’oportunitat i la gentilesa de poder presentar aquest llibre del Jordi Trepat (...).

La veritat, jo em sento indigne, perquè jo de poesia no en sóc pas un gran expert. Jo, més aviat sóc d’aquells que un dia em vaig assabentar que jo escrivia en prosa, sense saber-ho. I, justament, era prosa, per exclusió, perquè no era poesia (...).

Per a mi els poetes sempre m’han semblat uns equilibristes, com una mena de funambulistes, o –millor dit– uns trapezistes. Són, per a mi, aquells que es gronxen pacientment en les paraules, perdó, ells –i només ells– de les paraules en diuen «mots». Es gronxen en els mots. Ells fan de l’escriptura un art. Nosaltres, els prosistes, som els qui escrivim per necessitat. Ells són els del gremi de l’art d’escriure. Ells, el que busquen és la bellesa artística. Que un text expressi, com també ho fem nosaltres, però, a més a més, que els hi quedi bé. I, sobretot, que transmeti sentiment.

(...) Aquest llibre es diu: Baules. Lluernes. I certament fa honor al seu nom. Les «baules» són les anelles d’una cadena (com estan molt ben fotografiades pel Jordi Saragossa en el punt de llibre que hi ha a l’interior replegat de la portada), són també els agafadors d’una porta o el picaporta o un pom d’un calaix. Jo us puc assegurar que aquest llibre és un encadenat de versos i que les baules són els poemes. I que són també per a poder-s’hi agafar en qualsevol moment. Una ajuda, un suport… una peça per fer un petit truc a la porta dels nostres cors, sovint endurits per la vida, per les circumstàncies, o –potser– per la prosa...

D’altra banda, una «lluerna» és una «obertura», però una obertura «per fer claror a l’interior» (...). Per exemple, una escletxa en una balma (...) només pot rebre la llum per una lluerna. Això, en Jordi Trepat també ho aconsegueix. Són uns poemes i uns versos que il·luminen i que serveixen per a il·luminar l’interior. Per tant, el llibre no enganya i correspon al que diu en el seu recobriment. Només per això ja us el recomano. No hi ha publicitat enganyosa en el títol. Això ja és molt, avui en dia que només es pensa en vendre o en publicar.

En segon lloc, també us recomano el llibre per poder passejar. Aquest llibre és un agradable passeig per l’interior d’una nau, d’una fàbrica o d’una basílica romana, que potser són els trenta anys d’escriptura poètica d’en Jordi Trepat. (...) És un passeig per sobre de 75 poemes estesos al llarg de 120 pàgines.

Com a periodista el que jo més analitzo d’un text en prosa, d’una notícia, són les fonts d’informació. (...) Els poetes també tenen les seves fonts d’informació. Ells en diuen «les musses», que són les fonts d’inspiració o les fonts literàries. ¿Quines són les fonts, les musses, d’en Jordi Trepat? Pel que jo he pogut veure són tres: el temps, els llocs i els sentiments (o els moviments interiors).

Pel que fa al temps, jo crec que hi ha un moment molt important del dia que és el moment de creativitat de l’autor, del poeta, que és la nit. (...) No us perdeu el poema que es diu «Interiors» (55) i que és una brillant descriptiva de com cau la tarda. (...)

Seguint sobre el temps, fins i tot hi ha una preocupació per la data concreta (...). Però, fora del llibre, entre els papers que avui porta el Jordi a la butxaca o a la seva carpeta n’hi ha un que no ha publicat que és el que porta el dia concret i la situació en la que va escriure cadascun dels poemes. Això no és una obsessió, però es nota en el text de cada vers. El temps és un dels enfilalls conductors del llibre i de l’obra d’en Jordi.

Pel que fa als llocs, crec que la ciutat i la mar són els dos llocs d’inspiració del Jordi. La ciutat perquè és on hi transcorre la vida, amb tota la seva complexitat i que ell tan bé sap descriure. I la mar, crec jo, perquè és una realitat inabastable. (...)

Finalment, pel que fa als sentiments o els moviments interiors o les vibracions, jo només us assenyalaria dos sentiments bàsics i reiteratius en tota l’obra poètica del Jordi que són l’amor (82,83,87…) i l’esperança (90,91…). Sobretot, l’esperança apareix com una mena de sentiment fort davant del «kaos» (una paraula grega que vol dir desordre). No puc deixar de dir-vos que m’ha agradat molt el poema en el que el Jordi ens explica i ens fa contemplar les cames febles del seu fill David i les seves preguntes, a «Esperança I. La vida en les preguntes» (91), tot afirmant: «la vida és plena d’estridències i desordre».

Abans d’acabar també us voldria parlar d’altres paraules (...). En teniu una molt bona i divertida selecció a la «Sextina» (26-27) on apareixen combinades múltiplement les paraules claus: vida, dubte, límits, canvis, àmbits i força. L’altra clau de lectura fonamental és tot el que fa referència al silenci i al recolliment. (...) «Ja n’aprendrem, un dia o altre, a fer silenci». (...)

Pel que fa a la transcendència poètica, us he de dir que l’obra literària del Jordi és d’una absoluta i total immanència, més que transcendent. Per exemple, el poema «Absolut» (25), en què Déu es tractat com la «Paraula». O en el poema «Entrada la nit d’un nou dia» (96-97), en què, tot retornant d’una reunió de nit, pels carrers desèrtics, el nostre poeta diu: «Saps què, Déu? Sempre et veig i et parlo en aquesta hora... repensant-la en el silenci...». (...)

Finalment, m’acomiado amb un detall que m’ha sorprès, que és el reiterat ús del plural. Molt sovint trobem que les expressions que podrien ser en singular, com un «jo sé» o «jo penso», veig que acaben amb un «sabem». Jo crec que és una lluita interior del Jordi contra el que seria un intimisme desmesurat o el que el podria conduir cap a un individualisme poètic. De fet, utilitzant el grec, en Jordi surt del «ego» (del «jo») per buscar, per aconseguir un «laos» (un poble espiritual) o un «demos» (un poble físic). (...) El plural, al costat del singular, ens eixampla –a tots– molt més el cor.

Pel que fa a la mètrica, jo no hi entenc gens i com que s’assembla molt a la matemàtica sempre l’he odiat. (...) Si voleu que sigui el mateix Jordi Trepat el qui us doni una lliçó de poesia, no us perdeu el poema «Boutade existencialista» (29-30), on el mateix autor fa unes variacions sobre el tema que passa de la correctíssima poesia d’estil lliure, a la més banal composició de quatre rodolins, per acabar amb la més absoluta perfecció mètrica amb cadència musical (...).

Ara sí, acabo amb les paraules del gran mestre, Miquel Martí Pol. Ell deia:

«Jo sempre he pensat que un poema, de fet, no està ben acabat fins que algú l’ha llegit i li ha donat una dimensió que l’escriptor sol no és capaç de donar-li».

Això és el que he fet jo, però, ara, senyores i senyors, comença el vostre moment. Ara us toca a tots vosaltres acabar l’obra que el Jordi Trepat només ha fet que començar. (...)

Moltes felicitats Jordi, moltes gràcies i molt bona tarda.

Francesc Romeu