Escric i sento com la tendresa i la intimitat, l’erotisme i el seu humor i la seva ànima, em retornen a la persona que jo era.
Escric i li dono a un món extern les meves paraules més íntimes i privades.
Escric i el meu ànim es desvetlla i l’apatia o el tedi desapareixen, i sóc agosarada i penso i sento en veus d’altres que són fictícies perquè en veritat són en mi, en el més pregon de mi i com deia Nietszche: potser hi ha d’altres mons, però són aquest nostre.
Falsos altres que habiten en mi. M’alliberen i em torno crítica, incisiva, apassionada, tendra, furiosa, escèptica, documentada, espontània. Totes les veus, totes les mirades hi tenen cabuda i m’alliberen.
Quan ho faig amb l’ordinador, vetllen per la meva salut a causa de l’atenció afegida que hi haig de posar. Quan ho faig amb llapis o amb la ploma, frueixo del fum del tabac que s’enlaira i del gust a la gola de la nicotina que m’apropa a un dels molts plaers prohibits.
M. Àngels Gilberga
