Informació per a autors novells, notícies sobre el certamen Paraules a Icària,
reflexions sobre el món editorial, novetats del nostre catàleg, entrevistes amb els autors...
Coneix més a fons les motivacions d'aquesta petita i encara jove editorial!

diumenge, 19 de desembre de 2010

Crítica literària: «Ser avi, quina sort!»


Copiem a continuació la crítica literària de Pere Fàbregues del llibre Sóc avi de Josep M. Boixareu publicada a Catalunya Cristiana aquest 19 de desembre.
- - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - -
Ser avi, quina sort!
JOSEP M. BOIXAREU
Sóc avi
Edicions Saragossa, 2010, 120 pàg.

He d’aclarir que sóc amic de l’autor, que m’agraden i he viscut dels llibres i que sóc avi. Ho dic per si trobeu que «em passo» amb la meva visió totalment favorable a aquest llibre entranyable i, ves per on!, útil.

En el pròleg, del també amic Joan Rigol, diu que és un llibre ple de saviesai té raó, perquè és de savis explicar amb senzillesa temes i vivències fent reflexionar el lector i arribar amb ell a la complicitat necessària per millorar i fruir encara més d’aquest do de ser avi o àvia.

Llegint aquest llibre m’hi he trobat reflectit en molts temes, però també m’han anat bé les petites i oportunes pistes de comportament que, per més sabudes que siguin, és bo de recordar i refrescar per mantenir i millorar la nostra actitud d’avis actius i participatius.

M’estalvio feina i reprodueixo, perquè hi estic totalment d’acord, la contraportada del llibre que diu així: «L’autor, des del primer moment, dóna a conèixer el seu punt de vista: “Ser avi és una sort, no és un mèrit.” Fa notar que ser pares es pot escollir, però ser avis ve donat.

L’autor retrata els seus avis, els de JOSEP M. BOIXAREU Sóc avi. Edicions Saragossa, 2010, 120 pàg. plus de categoria i d’afectivitat.» Jo no ho sabria explicar millor, però sí que hi vull afegir un tema pràctic com és el detall de l’índex de temes per animar-vos a trobar, en qualsevol d’ells, un bon motiu per llegir-lo. Així, doncs, veiem que ens parla de: Només gent gran?, Els nostres avis, Famílies, Funcions i relacions, Valors, Educació, Exemple i actituds, Emocions i sentiments. Per acabar hi ha un epíleg que ens fa tocar de peus a terra, on ens diu clarament que ser i fer d’avi és una sort, una joia, una delícia, però no és fàcil, i remarca i insisteix en la necessitat imprescindible d’exercir la virtut de la paciència. La paciència és com l’antídot que ens proposa per vèncer les debilitats que sovint ens fa feixuc el, també, treball de fer d’avis. Gaudiu de la lectura i encara més dels néts i nétes. sang i els adoptats. Els records fan de mirall per retrobar les experiències del nét que va ser i confrontar-les amb l’avi que és ara.

»Les vivències, passades i actuals, els sentiments, la lectura i la refl exió el porten a dir que ser avi no és una virtut, és una categoria. A partir d’aquesta certesa presenta les seves reflexions sobre la família, les funcions i relacions dels seus membres, els valors a transmetre, les emocions i els sentiments i l’ampli ventall de la tasca educativa. Tot plegat dibuixa un avi, amb un equilibri físic, mental i afectiu, obert a compartir “els sentiments en tota la seva àmplia gamma des de l’amor fi ns a les emocions més minses i passatgeres”.

»Gairebé tothom pot ser avi però fer d’avi és tota una altra cosa. Lluny de l’expressió “tercera edat”, avi/àvia acarona el mot vell/vella i li afegeix un plus de categoria i d’afectivitat.»

Jo no ho sabria explicar millor, però sí que hi vull afegir un tema pràctic com és el detall de l’índex de temes per animar-vos a trobar, en qualsevol d’ells, un bon motiu per llegir-lo. Així, doncs, veiem que ens parla de: Només gent gran?, Els nostres avis, Famílies, Funcions i relacions, Valors, Educació, Exemple i actituds, Emocions i sentiments.

Per acabar hi ha un epíleg que ens fa tocar de peus a terra, on ens diu clarament que ser i fer d’avi és una sort, una joia, una delícia, però no és fàcil, i remarca i insisteix en la necessitat imprescindible d’exercir la virtut de la paciència. La paciència és com l’antídot que ens proposa per vèncer les debilitats que sovint ens fa feixuc el, també, treball de fer d’avis.

Gaudiu de la lectura i encara més dels néts i nétes.

Pere Fàbregues
Catalunya Cristiana, 19 de desembre del 2010, «Cultura», pàg. 27


dijous, 25 de novembre de 2010

Entrevista a Carme Rovira a Ràdio i Televisió d'Andorra

Carme Rovira ha presentat aquest vespre els seus llibres de poesia publicats per Edicions Saragossa (Entre llençols i Fantasies sense barret) al teatre de la Fada, a Andorra la Vella. Vet aquí l'entrevista amb l'autora que ha emès avui Ràdio i Televisió d'Andorra.

dijous, 18 de novembre de 2010

Debat «Església, mare i creu»

Més de vuitanta persones han assistit aquest vespre a la llibreria Claret a la presentació del llibre Església, mare i creu, de Joaquim M. Cervera.

Josep M. Fisa, capellà i fundador de Solidança, ha presentat aquest títol amb una anàlisi exhaustiva i propera. Fisa, junt amb l'editora, Rosa M. Zaragoza, han proposat obrir un debat sobre els continguts del llibre. Vet aquí l'espai per a fer comentaris, propostes, suggeriments i enriquir així un material que projecta una Església de futur amb un paper rellevant dels laics.

(Llegiu aquí la contra del llibre)

dimarts, 9 de novembre de 2010

«SÓC AVI, un llibre que gairebé parla»

Copiem a continuació el comentari que ens ha fet arribar Pepe Algar, educador social i psicopedagog, en relació al títol Sóc avi de Josep M. Boixareu i Vilaplana. 

Sóc avi, aquest és el títol del llibre que us vull comentar…

Carai! Enveja, admiració, ganes d’aprendre, de reflexionar, de pensar i fins i tot una certa reflexió que em convida a l’autocrítica. Sí senyors, tot això derivat de la lectura Sóc avi un llibre que gairebé parla. 

Més mèrit encara per un autor, en Josep M. Boixareu, que viu a Llerona i que és reconeix avi, observador, reflexiu i comunicador però no expert.

Condició que planteja amb respecte i generositat: amb respecte envers els que fem de l’educació una especialitat i una professió; i amb generositat per la disposició a compartir amb tothom allò que ell considera molt valuós per ell i els seus.

Des de la meva perspectiva, que sí que tinc formació i titulació d’àmbit educatiu (psicopedagog i educador social), vull DESTACAR aquest treball perquè em sembla ple de saviesa en tant que malgrat no ser un professional o expert de l’àmbit de l’educació mostra una gran capacitat per reflexionar entorn d’experiències vitals, i mostra també disponibilitat a observar; a pensar i repensar allò que ens arriba; a compartir i dialogar; a descobrir i valorar altres arguments i coneixements; en definitiva, a fer de les vivències i l’experiència personal un trampolí obert al coneixement i a l’exercici intel·lectual.

Es tracta d’un text que fent honor d’allò que va dir Sòcrates “sólo sé que no sé nada”; parteix de la humilitat i la disposició als nous coneixements; que no pretén generar veritats absolutes, inamovibles i perennes, pel contrari convida a la reflexió, a pensar però sobretot al compromís humà de donar atenció i tenir cura dels més menuts, de les relacions familiars i de la convivència entre persones.

I això ho fa amb molta sensibilitat i sentiment, però sobretot tocant moltes tecles del dia a dia en la vida d’una àvia i un avi; donant la consideració que correspon als que són i, també, als que fan d’avis “venerables”; i aportant i orientant respostes pràctiques envers l’actualitat i l’atenció als infants.

Ei!! Que ningú es confongui! Parla d’avis i àvies i de néts i nétes, però en Josep M. escriu aquest llibre per a tothom: per a joves, adults i també per a la gent gran. 
Pepe Algar 
Educador social i psicopedagog

dissabte, 6 de novembre de 2010

«Església, mare i creu» de Joaquim M. Cervera

Església, mare i creu. Una anàlisi i unes propostes de futur per a l'Església a Catalunya
Autor: Joaquim M. Cervera.
Edicions Saragossa: Barcelona, 2010.
Col·lecció: El cistell, 13.
Preu venda al públic: 20,00 €
ISBN: 978-84-937807-5-3
- - - - - - - - - - - - - - - - -




Si un lector apressat fa una ullada a l’índex del llibre hi trobarà un estudi minuciós, sistemàtic i ben organitzat de l’Església a Catalunya i podrà espigolar-hi els apartats que li són més propers. Hi ha una manera millor d’endinsar-se en el llibre: la lectura reposada de la introducció en dóna les claus.

A l’inici l’autor agraeix als seus pares ser membre de l’Església d’una forma crítica, esperançada i evangèlica. Des d’aquesta posició, en la primera part del llibre reflexiona sobre la situació d’una Església amb estructures velles, fins i tot obsoletes, en un context social cada vegada més pluralista, democràtic i laic.

En temps de grans canvis es generen diferents posicions que sovint coexisteixen amb dificultats. Això fa patir uns i altres, i la mare Església esdevé creu per als seus fills.

La segona part del llibre presenta un ampli ventall de propostes concretes fetes amb la intenció d’avançar. L’autor convida a defugir el «no s’hi pot fer res» i fins i tot l’actitud de «resistir resignadament» i fa una crida a la resistència activa amb la convicció que tota crisi, gestionada amb amor, pot ser la porta per a una necessària i profunda transformació positiva.

divendres, 5 de novembre de 2010

Avui, «Sóc avi» a la llibreria L'Espolsada

Aquest vespre presentem Sóc avi a la llibreria L'Espolsada de les Franqueses del Vallès. L'acte, a càrrec de Maria Gaja, pedagoga i àvia, tindrà lloc a les vuit del vespre.

Us hi esperem!

dijous, 21 d’octubre de 2010

Llibres-obsequi, títols diferents per a convidats diversos




Has de celebrar una data especial? Vols obsequiar als teus convidats amb llibres? La literatura és creativa, igual que l’estimació. Segur que us agradarà sorprendre la gent que us acompanya en un moment tan significatiu, sigui un aniversari, un casament, unes noces d’or, un bateig o qualsevol ocasió especial.

Edicions Saragossa us ofereix un ampli ventall de llibres-obsequis personalitzats: poesia eròtica, relats breus, les vivències de qui espera ser àvia, poesia social, contes i música per als menuts… Amb el detall o detalls exclusius que escolliu (la vostra fotografia, una dedicatòria personal, la signatura de l’autor…), serà un regal per a tota la vida!

Vegeu-ne alguns exemples clicant aquest enllaç.

dimarts, 5 d’octubre de 2010

Josep M. Boixareu, homenatjat del Liber 2010

A continuació, podeu llegir el discurs de Josep M. Boixareu en rebre l'homenatge del Liber 2010. Boixareu acaba de publicar Sóc avi a Edicions Saragossa, un relat personal sobre la seva experiència amb els néts, on parla de valors, de funcions i relacions, d'educació, de models de família i de les seves emocions i sentiments, entre d'altres.


- - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - -


Il·lustríssim Sr. Roger Pallarols, Regidor de Comerç i de la Petita i Mitjana Empresa de l’Ajuntament de Barcelona; Sr. Presidente de la Federación de Gremios de Editores de España, amigo Pedro de Andrés; Sr. President del Gremi d’Editors de Catalunya, amic Antoni Comas; Presidentes y representantes de todos los Gremios y Asociaciones de Editores de España; Amigos editores, los responsables de que hoy disfrute de esta otra “Fiesta LIBER” desde este lado del Saló de Cent; Llibreters, distribuïdors, gràfics, col·legues del món del llibre; Estimada esposa Montse, fills, germanes, familiars; Amics tots, gràcies per la vostra presència; Amigos todos, gracias por vuestra presencia.
De verdad, queridos colegas editores, estoy convencido de que es vuestra amistad, que es mucha, la que me ha traído hoy aquí donde estoy, emocionado y agradecido.
Per a mi els símbols tenen molt valor. Aquest Saló de Cent és un símbol i el dia d’avui també ho és perquè és la festivitat de Sant Jeroni, patró dels llibreters, editors i traductors catalans des de l’any 1553 en que es va fundar a Barcelona la “Confraria de Sant Hieronym dels Libraters”, el primer gremi d’Europa format només per llibreters que, a l’època, feien també d’editors i impressors.
Me impresiona la relación de personas e instituciones que han sido objeto del Homenaje LIBER en el pasado y me siento muy pequeño al lado de todas ellas. Permitidme, no obstante, que dedique un recuerdo especial a una, la de hace veinte años. Se trata de Josep Maria Boixareu Ginesta. Me honraría poder estar aquí si tan sólo fuera por haber aprendido algo del que fue mi mejor maestro en los oficios del libro y de la vida.

dijous, 30 de setembre de 2010

"Dietari de Les Gorges és una bona novel·la breu escrita per una autora catalana"

Avui fem ressó de la ressenya-recomanació publicada al bloc Caducitat immediata de Silvia Romero, el passat diumenge 26 de setembre de 2010 (enllaç directe a la ressenya):
LOVAINA, M. Victòria: Dietari de Les Gorges. Edicions Saragossa. Premi Paraules a Icària 2009

No ha passat pas tant de temps des del 1981, any durant el qual transcorre la història d’aquesta novel·la breu. D’acord: gairebé tres dècades. I segons per a qui aquest espai de temps pot resultar enorme, però a títol personal considero que és un bluf. Amb tot, una de les coses que pot sobtar de la lectura Dietari de Les Gorges a una persona, com és el meu cas, profana en tot allò que fa referència al món de l’ensenyament, és la descripció que ens fa de l’escola rural. Un escenari que, salvant les distàncies, quasi m’aproparia més al que ens mostra Les veus del Pamano, ambientada en una època, aquest cop sí, força allunyada dels nostres dies.

Vull pensar que les vicissituds que viu la mestra protagonista del nostre Dietari de Les Gorges ja no forma part del sistema d’ensenyament actual.

Però anem a pams. Ens trobem davant d’una novel·la escrita en clau intimista: un diari on la mestra protagonista de la història hi aboca reflexions, anècdotes, peripècies, alegries i frustracions, feina i distracció... En definitiva, les vivències que l’acompanyen al llarg de tot un curs en l’escola rural d’un llogaret ben menut: El poble és un carrer. Només un carrer que s’arrossega sota un vel de fum grisenc que talla el pas de l’aire. Però per a aquells que no són amants de les narracions intimistes, també afegiré un parell d’aspectes que doten el dietari d’una riquesa literària i de continguts digna de ser remarcada.

Per una banda, la crítica a un sistema d’ensenyament, el de l’escola rural dels anys vuitanta, que no funciona. Sense recursos, amb certa desinformació administrativa, amb escassesa d’instal·lacions adequades, compartint aula (en realitat, en aquesta història, aula i escola són la mateixa cosa) alumnes de totes les edats i aptituds...

Per altra banda, la intriga que s’obre amb la lectura del “llibre dels morts”, de fet una llibreta escrita per algun antic habitant de Les Gorges on narra les diferents morts hagudes al poble i que, per un seguit de circumstàncies que ara no vénen al cas, va a parar a mans de la mestra. Aquestes pàgines es convertiran en focus d’atenció per als alumnes, tot encetant un misteri per a alguns d’ells i, sobretot, per a la mestra: conèixer i lligar la veritable història de la Tona i la seva filla, la que va morir cremada. Un suspens que ens arrossega de dia en dia a la recerca de la seva resolució.

El Dietari de Les Gorges és una bona novel·la breu escrita per una autora catalana. Cosa que em duu a matisar dues particularitats: que no cal omplir pàgines i pàgines per oferir una obra de qualitat literària i que, afortunadament i més enllà de la teledirecció mediàtica a la qual estem tan donats i on sovint ens deixem caure, a casa nostra tenim una bona collita d’escriptors i escriptores.

Sílvia Romero

dimarts, 20 de juliol de 2010

III certamen Paraules a Icària

EDICIONS SARAGOSSA i el DISTRICTE DE SANT MARTÍ, de l’Ajuntament de Barcelona, convoquen un certamen literari amb l’objectiu de promoure la creació literària i fomentar el plaer de la lectura.

La convocatòria va ser publicada al Butlletí Oficial de la Província de Barcelona el 9/06/2010.


BASES DEL III CERTAMEN

1. Els originals seran escrits en llengua catalana o castellana.
2. El certamen és obert a la participació de tothom, sense limitación d’edat, nacionalitat o residència.
3. Cada autor/a pot presentar únicament un original per a cada categoria.
4. Els originals han de ser inèdits i no premiats en altres certàmens o concursos.
5. S’han de presentar mecanografiats a doble espai, a una cara, amb lletra Times New Roman, cos 12, o Arial, cos 10, en fulls DIN-A4 (1.850 caràcters).

6. L’extensió del text variarà segons la categoria:
  • El cistell: mínim 125 folis i màxim 250 folis 
  • Relats: mínim 125 folis i màxim 250 folis (llibre); mínim 15 folis i màxim 30 folis (article)  
  • Ritmes: mínim 40 poemes i màxim 100 poemes
7. Els originals han d’anar encapçalats per un títol.
8. S’hauran de lliurar abans del divendres 29 d’octubre del 2010 a: Edicions Saragossa, apartat de correus 21110, de Barcelona.
9. S’hauran de presentar cinc còpies impreses de l’obra i un CD que contingui l’original. En ambdós casos hi ha de constar: «Paraules a Icària». Títol de l’original i categoria a la qual es presenta. Pseudònim de l’autor/a. Juntament amb l’original s’haurà de presentar: 

  • Una carta dirigida a Edicions Saragossa indicant expressament: «Conec les bases de la present convocatòria del Certamen Paraules a Icària i accepto de complir-les», signat amb el pseudònim. 
  • També s’ha d’entregar un sobre, tancat, de mida quartilla, amb el títol de l’original i, a dintre, un full amb les dades de l’autor/a: nom, cognoms, adreça, NIF, telèfon i correu electrònic (si en té).
L’incompliment d’aquests requisits suposarà que els treballs presentats no siguin admesos.
10. Hi haurà tres jurats, un per a cada categoria, cadascun dels quals estarà constituït per cinc persones: un representant de l’Editorial, un representant del Districte de Sant Martí, un personatge rellevant en l’àmbit cultural i dues persones del Districte. La seva composició es farà pública en l’acte de lliurament dels premis.
11. El Jurat donarà a conèixer la resolució del certamen en un acte públic que tindrà lloc el 24 de febrer del 2011. El seu veredicte serà inapel·lable.
12. Els originals no premiats es podran recollir durant un termini de dos mesos (a partir de l’endemà de la resolució del certamen i fins a l’abril del 2011). Un cop transcorregut aquest termini, l’organització entendrà que els autors/es hi renuncien i destruirà els originals.
13. Cada jurat atorgarà un únic guardó per a la seva categoria i es reserva la facultat de declarar-la deserta si ho considera oportú.
14. Els guanyadors de cada categoria rebran un certificat acreditatiu i signaran un contracte amb Edicions Saragossa per a l’edició de 1.000 exemplars de l’obra (600 exemplars per a la categoria Ritmes i 600 per a la categoria Relats en cas que l’obra premiada sigui un article). També rebran una dotació econòmica de 1.200,00 € (500,00 € en el cas de l’article premiat a la categoria Relats), amb la deducció de la retenció del 18% de l’IRPF, per part del Districte de Sant Martí.
15. Sobre els drets d'autor: Els autors/es premiats cediran a Edicions Saragossa en exclusiva tots els drets d'explotació de la seva obra. La dotació econòmica del premi no va a compte dels drets d'autor i, per tant, l'editorial pagarà aquests drets a partir del primer exemplar venut de l'obra un cop editada.
16. El fet de prendre part en aquest certamen comporta l’acceptació d’aquestes bases. Els convocants resoldran qualsevol aspecte no previst que es pugui plantejar.


CATEGORIES

A. EL CISTELL. Narrativa per a lectors adults, amb qualsevol dels continguts següents:

  • Relats de fragments de la pròpia vida: vivències, sentiments, records, petites i/o grans històries. 
  • Experiències, instruments o reflexions vinculats al camp educatiu.
  •  Narracions de ficció arrelades en un lloc, tradició i/o costums de les nostres terres.
B. RELATS. Narrativa i/o assaig adreçats als lectors joves. Poden optar a aquesta categoria les obres, llibre o article, que abordin un compromís personal i/o col·lectiu. Els escrits han d’oferir claus d’interpretació d’un món globalitzat i complex tot creant opinió i afavorint el pensament crític.  

C. RITMES. Poemes per a lectors adults.

LLIURAMENT DELS PREMIS: Se celebrarà el dijous 24 de febrer del 2011.

Per a descarregar-vos les bases en pdf cliqueu aquí

divendres, 11 de juny de 2010

Dimarts14 de juny, Ruth Roig a Ràdio Estel

El proper dimarts 14 de juny Montserrat Esteve entrevistarà l'autora de Camí d'esculls, Ruth Roig, al programa Projectes de Ràdio Estel. La conversa tindrà lloc a les 11 h del matí (i serà reemès dissabte a la una del migdia) en un espai radiofònic que vol oferir "el testimoni extraordinari de persones compromeses a ajudar els altres". Per escoltar l'emisora en directe, cliqueu aquí.

Efectivament, Roig ofereix en el seu intens relat una manera de fer i una vitalitat que poden encoratjar moltes persones que viuen realitats de discapacitat similars.

Recordem que l'autora de Camí d'esculls va néixer l’any 1975. A dinou anys va sofrir un greu accident de trànsit que li va canviar la vida. Ha hagut de lluitar de valent per a recuperar la motricitat i la parla, i des de la seva cadira de rodes ha aconseguit un cert nivell d’autonomia.



-----------------------
Per a més informació:
Laura Mor - 93 221 00 96
Comunicació d'Edicions Saragossa

dimarts, 1 de juny de 2010

Vinyet Panyella presentarà "Societat anònima" de Maria Patricio


Poesia d'anònims i significatius

El proper dijous 3 de juny tenim una cita a la llibreria Catalònia. La poetessa Vinyet Panyella presentarà el llibre de poesia Societat anònima. 24 hores a la finestra de Maria Patricio Mulero.
Es tracta de l'obra guardonada a la categoria de poesia Ritmes del II certamen Paraules a Icària (Barcelona, 2010). L'acte tindrà lloc a les set de la tarda a la llibreria Catalònia (ronda Sant Pere, 3). Hi sou tots convidats!
 
Materials i
enllaços
- Fitxa del llibre
- Coberta del llibre
- Dossier de premsa II certamen
- Bases del III certamen Paraules a Icària
- Reportatge de Sant Jordi (amb entrevista amb l'autora)
 
- Visiteu aquí el bloc literari de l'autora.


Per a qualsevol informació, no dubteu en contactar-nos.


 

Laura Mor - 667 25 58 18
Comunicació d'Edicions Saragossa
EdicionsSaragossa.cat

dimarts, 18 de maig de 2010

Entrevista a Ruth Roig


«Un cop acceptades les físiques, penso que les conseqüències socials són pitjors»
Ruth Roig narra el seu testimoni de lluita i d’esperança en el seu relat «Camí d’esculls»

Carme Munté

Als 19 anys va patir un greu accident de trànsit que li va capgirar la vida. Moltes il·lusions van quedar estroncades en aquella cuneta de la carretera que uneix les poblacions de Falset i Marçà (Priorat). Era la matinada del 31 de juliol del 1995 i des d’aleshores la Ruth Roig Margalef ha hagut de lluitar de valent per tal de deixar en paper mullat les previsions més pessimistes que li auguraven una vida en estat vegetatiu. Ha hagut de començar de zero en moltes coses bàsiques (menjar, parlar, caminar...) però gràcies a l’esforç personal, a la lluita dels seus pares contra tot pronòstic i a la complicitat d’un gran nombre de professionals, ara la Ruth Roig és una persona força autònoma i amb un munt d’inquietuds que, en bona part, pot satisfer. En el seu relat Camí d’esculls (Edicions Saragossa), exposa el seu testimoni de lluita i d’esperança perquè, com ella mateix diu, «a la vida tots hem de superar proves i, per més difícils que siguin, no ens hem de deixar vèncer mai».

Què t’ha motivat a posar per escrit les experiències viscudes des del dia de l’accident?
M’ha motivat a posar per escrit les experiències viscudes primerament perquè un metge de formes de comunicació (perquè, jo no havia de parlar) em posava de deures escrits l’expressió de les diferents coses que envoltaven la meva vida. Després tenia ganes de treure tot el que tenia i em sentia bé fent-ho (més tard vaig saber que era una recomanació psicològica) Tot això ho feia per escrit, m’agradava fer-ho. Així mateix, crec que la meva experiència pot enriquir altres persones en el sentit que pot ajudar-les a no defallir i a perseverar en la vida.

Quines són les claus que expliquen el teu testimoni de lluita i d’esperança malgrat les previsions més pessimistes?
Les claus que expliquen aquest testimoni de lluita i d’esperança són dues. Primerament els meus pares, que han sabut afrontar amb serenitat les dures circumstàncies que la vida els ha donat i que, sobretot, han tirat endavant malgrat les previsions més pessimistes. Gràcies a la seva iniciativa i a la seva lluita aferrissada, han aconseguit que a poc a poc la recuperació anés sent una realitat. En segon lloc també ha estat molt important per a mi la fe que ja tenia i que continuo tenint.

En el teu relat fas una petició molt incisiva: demanes als professionals de la medicina que siguin més prudents a l’hora de fer un diagnòstic.
En el meu relat faig una petició concreta als professionals mèdics: més prudència a l’hora de fer un diagnòstic perquè cada cos, segons l’estat en què es troba, pot reaccionar d’una manera o d’un altra. Mentre hi ha vida hi ha esperança. La meva experiència en aquest sentit va ser que no parlaria, no hi veuria, seria un vegetal i tindria una dependència total, cosa que per sort puc desmentir.

Quins són els principals esculls que t’has trobat al llarg d’aquests anys?
Penso que, d’esculls, a Barcelona n’hi ha molts (si no ets autònoma o tens una cadira elèctrica que pugi esglaons i salti!, cosa que evidentment jo no tinc). Personalment, m’he trobat dificultats al metro: ascensors que sent per a gent que no pot caminar els agafa tothom, dificultats a l’hora d’accedir al vagó... Els lavabos són un altre element públic que necessita millorar. És molt difícil trobar-ne un d’adaptat i, quan el trobes, moltes vegades l’acaben utilitzant persones que no estan discapacitades. Però més enllà de les dificultats físiques, un accident com el que jo vaig patir també té unes conseqüències socials tant pel que fa a la relació de mi amb els altres com dels altres amb mi. Molts no saben com tractar-me i se senten incòmodes amb mi. Un cop acceptades les físiques, penso que les conseqüències socials són pitjors.

En aquest llibre fas una lectura positiva de la teva situació.
Penso que és important fer una lectura positiva de la meva situació i de les meves dificultats per veure si algú pot solucionar aquests problemes. Hi ha una pila de coses que no puc fer, és clar, però sóc perseverant i lluitadora de mena, i gaudeixo de les que sí que puc fer. El fet d’anar amb cadira de rodes no m’impedeix pas parlar —amb dificultats— ni escriure —amb ordinador, i també amb dificultats—. A la vida tots hem de superar proves i, per més difícils que siguin, no ens hem de deixar vèncer mai. D’altra banda jo veig el meu futur molt incert, però gràcies a Déu tinc una família.

Catalunya Cristiana, “Des del carrer”,
pàg. 40, 20/05/10

dijous, 13 de maig de 2010

Carme J. Huertas a "El Llobregat"

La santjustenca Carme Jiménez Huertas acaba de publicar un nou llibre, titulat Tots els dilluns són dolents

L’autora, coneguda literàriament com a Carme J. Huertas, ha triat aquest títol per fer al·lusió al món laboral (i a la sonada frase de la duresa que té per, segons qui, començar una nova setmana) i també per fer una crítica al sistema sanitari i farmacèutic.
L’argument se situa 20 anys enrere, en la Barcelona preolímpica del 1990, en un context en què moltes empreses internacionals deslocalitzaven els seus negocis cap a països de l’Est d’Europa. Segons Carme J. Huertas, aquell context pot fer que els lectors entenguin la situació econòmica actual.

Una de les intencions de Carme J. Huertas és donar a conèixer la política que impera en els laboratoris farmacèutics. Diu l’escriptora que “Tots els dilluns són dolents” parteix de fets reals, tot i que adaptats a la ficció.

La novel·la està dedicada a l’endocrinòloga Rosa Toll, que malauradament va morir però que va dedicar els seus estudis a demostrar que hi havia certs estaments del món mèdic i farmacèutic que, als anys 90, es lucraven econòmicament a costa dels malalts de ronyó. Una crítica, sens dubte, al sistema sanitari.

“Tots els dilluns són dolents”, de Carme J. Huertas, ha estat publicat recentment per Edicions Saragossa i ha guanyat la segona edició del Premi “Paraules a Icària”, organitzat per l’editorial i pel Districte de Sant Martí de Barcelona.

dimarts, 4 de maig de 2010

Sant Jordi 2010

Per la diada de Sant Jordi, Llums de la Ciutat va fer un reportatge especial dedicat a la nostra editorial. No us perdeu l'entrevista amb l'editora, Rosa M. Zaragoza, així com les paraules de tres autors de la casa: la guanyadora de la categoria "Ritmes" d'enguany, Maria Patricio, el guanyador de "Relats", David Folch, i Carme Rovira, autora del llibre Entre llençols.

dimecres, 21 d’abril de 2010

«La bellesa de l’ésser humà destaca per sobre de la grisor de la rutina»


Dilluns 19 d’abril Andreu Martín va presentar l’edició de les obres premiades al II certamen Paraules a Icària. Vet aquí la intervenció de la guardonada a la categoria Ritmes, de poesia, Maria Patricio:

«Com podria presentar el meu poemari, Societat anònima. 24 hores a la finestra, de forma coherent, és a dir, sense mostrar la seva identitat personal i individual, sinó l’essència del missatge que volia donar. I en cinc minuts, òbviament. El temps de deixar reposar unes magdalenes, d’aquelles que tenen un poder tan evocatiu. O el temps que passi un metro, com el que us ha dut a tots fins aquí, i que us durà d’aquí fins a qui sap on, i almenys a mi, m’encantaria saber-ho… així que aprofito a tots per donar-vos les gràcies per acompanyar-me en aquest moment, que us intento explicar el perquè de les petites històries del meu llibre aquí en aquesta fàbrica, que és on, per exemple, hi va treballar un temps la meva àvia i la seva germana bessona…

No voldria (ni crec que pogués) parlar de totes les veus que s’han incorporat a la meva escriptura, tot i que hauria d’agrair a alguns presents les recomanacions que m’han dut a les lectures que han omplert de sentit la meva vida: el teòleg que em parlà de Rilke, el casset del cantautor dels pares que cantava León Felipe, els amics que em van regalar McCullers, Auden, Hesse…

I sense voler-ho, ja he posat cara i nom a l’anonimat. No hi ha res a fer. La bellesa de l’ésser humà destaca per sobre de la grisor de la rutina, de la uniformitat de la massa… no s’ha de confondre la igualtat entre humans, amb que, almenys en el meu cas, per tal de comprendre-la i apreciar-la, cal saber com respira cadascú. No pot valorar-se la totalitat sense entendre’n les parts d’aquesta urbana societat anònima. Això és el que he intentat fer. I a més recompensa. Les històries de cada hora del dia mostren una varietat i una intensitat que a mi m’ha dut al més clar enamorament de tots els personatges.


Deuen quedar-me tres minuts. El que dura una caçó, vaja. Llàstima que no sigui el mateix, ho sé perquè sovint escric escoltant cançons i sé del poder evocatiu que tenen per mirar-se endins. Però aquí ha estat la diferència. Amb Societat anònima he buscat mirar enfora. En un gest optimista, perquè a vegades quan la nit cau a sobre nostre, és el món que gira, que ens recorda per on surt el sol.


Això és Societat anònima. Un ventall d’hores que miren des de la finestra tot el que hi ha fora. Tot el que val la pena, amagat entre el materialisme dens i uniformitzador que ens confon. També ha estat anar un pas més enllà en els versos d’Alberto Caeiro, aquells que diuen “No tinc ambicions ni desitjos, ser poeta no és una ambició meva, és la meva manera d’estar sola”, a integrar-los en les paraules de Herman Hesse a Demian: “Els homes es refugien els uns en els altres, perquè tenen por els uns dels altres…Només tenim por quan no estem d’acord amb nosaltres mateixos. Tenen por perquè mai no s’han conegut ells mateixos. Una comunitat d’éssers humans que tenen por de l’inconegut dins ells mateixos!”. També ha estat una mica el que jo dic “sortir de l’armari”, i escriure no només a nivell vivencial i íntim sinó en una recerca estètica cap al meu tema: la esperança.

Per això aquesta Societat anònima no m’ha sortit pessimista, sinó amb una mirada conciliadora entre la capacitat humana i el perill de la grisor. Hi ha històries pròpies, òbviament, perquè aquest pas de coneixe’s a un mateix també està implícit en el moviment cap a la comprensió de l’altre. Però sobretot, crec que hi ha tendresa. La tendresa de saber-nos anònims, i tanmateix importants, en petits instants de bellesa, que podem trobar en cada cantonada d’aquesta gran ciutat, i de tot arreu.

Potser em faltava omplir un minut. És tot vostre, per estrenar i que sorgeixi qualsevol postal inoblidable. Moltes gràcies.»

Maria Patricio Mulero

divendres, 16 d’abril de 2010

dilluns 19, els llibres dels guardonats al II certamen "Paraules a Icària"

Propera cita: dilluns 19 d'abril a les 19h a la biblioteca Poblenou-Manuel Arranz (c. Joncar 35).
Aquest dilluns 19 d'abril comencem a escalfars motors per Sant Jordi. L'escriptor i guionista Andreu Martín presentarà els tres llibres editats de les obres guardonades al II certamen Paraules a Icària: la novel·la Tots els dilluns són dolents de Carme J. Huertas, la poesia de Societat anònima de Maria Patricio i la novel·la de ciència ficció de David Folch, Llibre de la Destrucció.
L’acte comptarà amb la participació dels tres autors i de l'editora, Rosa M. Zaragoza, i tindrà lloc a les set de la tarda a la sala d’actes de la biblioteca Poblenou-Manuel Arranz (c. Joncar 35), l'antiga fàbrica tèxtil de Can Saladrigas.
Mentrestant, us donem quatre pautes per als que volgueu conèixer aquestes tres petites-grans obres...

Tots els dilluns són dolents de Carme J. Huertas
Edicions Saragossa, col·lecció El cistell; 220 pàgines;rústica cosida; 20 euros; ISBN: 978-84-937807-2-2
La Sara és una metgessa que treballa en una empresa multinacional, un laboratori farmacèutic. És una dona eficient que estima el seu treball. Poc a poc es van definint els seus companys i els dirigents de l’empresa; sorgeixen les dificultats i les complicitats i anirem coneixent tota una trama de corrupció basada en l’oportunisme i l’amiguisme. En un dels viatges de feina la protagonista s’enamora d’un home amb qui viu un amor apassionat tot i que força atípic. La protagonista ha de prendre una decisió que canviarà la seva vida.

Societat anònima de Maria Patricio
Edicions Saragossa, col·lecció Ritmes; 64 pàgines;
rústica cosida; 16 euros; ISBN: 978-84-937807-3-9

Dins d’una societat anònima, l’autora obre la seva finestra i converteix en llenguatge poètic les imatges, els esdeveniments, les emocions i els sentiments que es produeixen mentre les busques de rellotge marquen el pas del temps: des del moment del despertar fins al retorn al món màgic dels somnis nocturns. Els poemes ens fan visualitzar els esdeveniments aparentment anònims de la vida diària convertits en esdeveniments significatius quan són pensats i narrats amb la bellesa d’un llenguatge poètic exquisit i planer.

Llibre de la Destrucció de David Folch
Edicions Saragossa, col·lecció Relats; 256 pàgines;
rústica cosida; 18 euros; ISBN: 978-84-937807-1-5

L’autor situa els esdeveniments en un temps imprecís, els personatges parlen de 1000 segles d’antiguitat i els situa en un Univers amb tot de planetes poblats. En Telm, un esclau enfrontat al poder, protagonitza aquesta novel·la de ciència ficció. Lluny de casa seva, busca el camí de retorn, atrapat en una guerra ferotge, de poderosos i submisos. El protagonista va coneixent els personatges, homes i dones que mouen els fils de la trama, i pensa que mai ha estat lliure. Cerca la pau i pensa que l’home lliure ha de poder dubtar i decidir què vol creure.

dimecres, 10 de març de 2010

Presentem "Una delicada indiscreció" de SERGI ROCHE

Aquest dimarts 16 presentem el llibre Una delicada indiscreció de SERGI ROCHE, a càrrec d’EDUARD MIRÓ, poeta i filòleg. L’acte tindrà lloc a les set de la tarda, a la Sala dels Arcs de la llibreria Catalònia, ronda de Sant Pere, 3.

Us hi esperem!


dimarts, 23 de febrer de 2010

Sobre els editors (IV): funció de para-xocs


Carme Rovira ens parla de la figura de l'editor...

Com vas anar a parar a Edicions Saragossa?
De la Rosa Zaragoza me’n vaig enamorar de seguida. La vaig anar a saludar en una presentació i li vaig comentar que tenia coses per a publicar. «Parlem-ne!», em va dir. Però m’ho va dir d’una manera diferent d’altres editors i editores. Aquesta resposta em va inspirar molta confiança i des de llavors hem tingut una comunicació molt fluida i agradable.

Com hauria de ser un bon editor o una bona editora?
Jo penso que hauria de tenir una persona de para-xocs que es posés a contestar les trucades que rep dels autors, sense dir mentides i sense donar falses esperances. Una paraula per telèfon, si no es diu amb subtilesa, pot resultar un gerro d’aigua freda, i els autors som molt sensibles… Com més grans són les editorials, més freda resulta de vegades la relació. En realitat, l’editor és importantíssim, sí; però l’editor sense l’autor tampoc no fa res! I la comunicació editor-autor és fonamental.

divendres, 19 de febrer de 2010

Sobre "Dietari de Les Gorges"

Carme J. Huertas ha publicat al seu bloc aquest dijous 18 de febrer una crítica literària del llibre Dietari de Les Gorges, de M. Victòria Lovaina, premiat al I certamen Paraules a Icària.

Diu així...

Dietari de Les Gorges

M. Victòria Lovaina
Edicions Saragossa


«Acabo de llegir un llibre preciós i ben escrit dels que em tornen la confiança en la qualitat de la literatura feta a casa nostra, sovint tan menystinguda que passa gairebé desapercebuda; es publica sense fer soroll i no se’n fa ressò, com si ni tan sols existís. Es ben trist que no sapiguem valorar el talent de la nostra gent i que busquem referents com més lluny, millor. Penso tot això amb el llibre encara a les mans, sorpresa i complaguda per la seva lectura, que encara se’m belluga per dins. Amb un llenguatge líric que a estones esdevé autèntica prosa poètica, aquest llibre, escrit sens dubte amb la cura de qui ho fa amb plena consciència del treball que realitza, es mereix ocupar un lloc dins els espais dedicats a la literatura. M. Victòria Lovaina ha estat, per a mi, tota una descoberta que vull compartir a través d’aquesta ressenya.

Dietari de Les Gorges
és, com bé indica el seu títol, un dietari intimista i alhora testimonial escrit per una mestra jove que arriba a un llogaret per fer-se càrrec d’una escola rural que aplega disset nens de totes les edats. L’escola no està gaire equipada i a vegades també fa la funció d’església. De mica en mica, a través d’un resum fet als vespres, anem coneixent la relació de la mestra amb els disset nens i nenes de l’escola, amb les famílies, amb els embolics de poble propis de comunitats tan reduïdes, tot amanit pels problemes amb les mosques i la pudor de les granges de gallines. La mestra ha d’aprendre a organitzar un pla de treball: feines, lectures, correccions, excursions, i compaginar-ho tot amb les seves inseguretats i els seus propis fantasmes. Veiem com es preocupa per cada nen i com pateix per la Maria Antònia, la nena que mai no riu. Aviat sorgeix una complicitat que va més enllà de les hores d’escola. Nens i mestra tenen les excursions que els porten a descobrir l’entorn, però també tresors i algunes històries que no sempre s’expliquen en veu alta; tenen la revista que fan entre tots; i tenen, també, “el llibre dels morts”.

He dit que el llibre és un dietari, però de fet és molt més que un dietari perquè sap crear un suspens que ens arrossega en una trama i un desenllaç propis d’una novel·la. Es plantegen, entre línies, molts més temes dels que aparentment sorgeixen a partir de la descripció dels fets del dia a dia. Hi ha tot un misteri amb mares, criatures i fotografies que es va desvelant a poc a poc, a través de la pròpia experiència vital de la mestra. Hi ha les pors i els afectes. I una innocència que traspua a través del llenguatge que cerca el mot precís i la descripció perfecta, imatges i metàfores poètiques que són tan boniques que no m’he pogut estar de subratllar-les amb el llapis per poder-les rellegir i paladejar amb el plaer que donen les bones lectures. Ja us ho he dit: aquest és un llibre ben escrit, dels que passen amb bona nota».

dimarts, 9 de febrer de 2010

Els guanyadors del II certamen Paraules a Icària

La segona edició del certamen Paraules a Icària ha finalitzat aquest dijous 4 de febrer amb tres guanyadors: Carme J. Huertas, a la categoria de narrativa El cistell, amb Tots els dilluns són dolents; David Folch Flórez a la categoria de narrativa juvenil Relats, amb Llibre de la Destrucció; i Maria Patricio Mulero a la categoria Ritmes, de poesia, amb Societat Anònima (24 hores a la finestra). En el moment en què han rebut el premi, els guanyadors han parlat de com m’és d’important tenir un horitzó i cercar una utopia.

De fet, tots tres s’han aventurat a la creativitat del negre sobre blanc i han estat reconeguts pels jurats com els guanyadors d’aquesta II edició del certamen. El premi ha consistit en l’estàtua Paraules a Icària, 1.000 euros per part de l’Ajuntament del Districte de Sant Martí i la publicació de la seva obra per part d’Edicions Saragossa.

L’acte, celebrat a l’Auditori de la Universitat Pompeu Fabra (Campus de la Comunicació-Poblenou), ha estat amenitzat per la companyia de teatre Cia. Dejabugo i amb l’acompanyament de música blues de Rascar y Tocar. Amb aquesta festa s’ha tancat un cicle complex, que inclou el treball previ dels autors, l’enviament dels originals, la deliberació dels jurats específics de cada àmbit i la selecció de l’obra guanyadora. En particular, aquest certamen segueix considerant-se un any més com una experiència novedosa: una convocatòria literària promoguda des d’un districte, partint de la iniciativa particular d’una editorial.

Així, entenent-la com una proposta encara poc coneguda, l’organització, tant Edicions Saragossa com l’Ajuntament del Districte de Sant Martí, en valora molt positivament la participació. Igualment, els convocants consideren que cal continuar treballant per a encoratjar la participació dels escriptors que viuen al districte i també dels autors novells d’arreu.

Els tres guanyadors han estat reconeguts amb l’entrega de 1.000 euros, per part de l’Ajuntament del Districte de Sant Martí, i amb la publicació de l’obra, per part d’Edicions Saragossa, a la col·lecció que respon al nom específic de cada categoria, a més a més de la figura Paraules a Icària, esculpida per Sònia Benítez.

diumenge, 7 de febrer de 2010

«Paraules a Icària és una gran oportunitat»

EN PARAULES DE L'EDITORA...

«Dies enrere, obrint un diari vaig veure l’anunci de la convocatòria d’un certamen literari en el qual es donaven 60.000 euros de premi. Automàticament vaig pensar que la nostra convocatòria podia interessar a poques persones o semblar pobre. Vaig dubtar de si calia continuar el nostre projecte. Quin sentit tenia continuar convocant el certamen Paraules a Icària? Per què el vam crear? Com a certamen literari el primer objectiu és donar una oportunitat a autors novells d’aquí i d’arreu. Un altre objectiu és retre un petit homenatge a totes les persones que havien cercat, i a les que encara cerquen, la utopia.

El poble de Sant Martí, i els barris que després han configurat el districte, han tingut un pes específic en la història de la nostra ciutat, per la seva indústria, per la lluita obrera, per la seva capacitat d’acollida… Avui, en un món globalitzat, correm el risc de d’oblidar aquests orígens, i no saber veure en què i com s’han transformat. Fàcilment podria també quedar diluïda la nostra personalitat i la nostra aportació cultural. Creiem, o ens agradaria, que el certamen hi aportés el seu gra de sorra. Recollint la vocació dels nostres barris d’acollida i alhora de traspassar fronteres volem escolatr la veu de moltes persones a través de les seves paraules escrites i llegides, a Icària, símbol d’una terra de llibertat, i desig d’un món millor. Per aquest motiu el certamen es diu Paraules a Icària.

Amb tot això, després d’haver llegit els originals d’aquest any, compartit la deliberació amb cada un dels mebres dels tres jurats vaig trobar la resposta als meus dubtes inicials: sí, valia la pena seguir convocant el certamen. Paraules a Icària és una gran oportunitat: de trobada, de creació, d’acollida, d’expressió. També ens agradaria que els barris de Sant Martí arribessin a fer seu el certamen Paraules a Icària».

Rosa M. Zaragoza i Padró

divendres, 5 de febrer de 2010

«Amb l’educació, igual que amb la literatura, també anem a la recerca de la utopia»


Durant l’acte de lliurament dels premis, Pilar Benejam i Arguimbau, catedràtica del Departament de Didàctica de la Llengua, de la Literatura i de les Ciències Socials de la Universitat Autònoma de Barcelona, ha dissertat sobre El llenguatge i la construcció del coneixement, enllaçant i comparant la literatura amb l’educació, a la qual hi ha dedicat la seva carrera com a pedagoga.

«Gràcies per haver-me convidat a participar en aquest acte. Jo no m’he dedicat a la literatura, solament sóc una assídua lectora. Jo m’he dedicat a l’educació i seria molt imprudent si parlés d’una altra cosa. Tanmateix, em sembla que l’educació té molta relació amb la literatura perquè tots dos camps del saber donem una importància capital al llenguatge.

L’educació té dos objectius bàsics: 1) que els alumnes aprenguin a pensar per sí mateixos: perquè aquesta és la base de la llibertat i el llenguatge és la forma única i inevitable de l’activitat mental. 2) que els alumnes aprenguin a pensar en diàleg amb els altres: el llenguatge és un medi de comunicació essencial. Per aprendre a pensar és bàsic el diàleg perquè avui sabem que allò que cadascú pensa està molt condicionat per les seves experiències prèvies i pel seu context. Si volem un coneixement el més veraç possible cal contrastar-lo amb el que pensen els altres, perquè aquesta és la manera de corregir, ajustar o enriquir el propi pensament.

Aprendre a pensar i a dialogar no és una tasca exclusiva de l’escola, es fa necessària la col·laboració de tota la societat de manera que els narradors, poetes i relators ens haurien d’ajudar a millorar l’educació perquè avui, en un món en canvi i amb un futur incert no basta que aconseguim que l’ignorant estigui informat, ara cal convertir la informació en coneixement. Per aprendre a pensar, cal fer-se preguntes i buscar informació:

a) Aquesta informació cal destriar-la, ordenar-la i comunicar-la ja sigui en una narració o en una descripció. Demanem que aquesta informació separi el que és essencial del que és banal i s’expressi amb ordre, claredat, precisió en el vocabulari i de la forma més bella possible.
La mar estava alegre, aquest migdia: tot era brill i crit i flor d’escuma, perquè feia molt sol i el vent corria. Al lluny es veia un gran mantell de bruma. Damunt les ones, amb les veles dretes, les barques hi brincaven com cabretes.
Joan Maragall

b) La informació cal que sigui raonada, entenedora, que és el que fa interessant el coneixement. És la explicació dels "per què?".

c) La informació cal que sigui valorada, discutida, interpretada perquè per aprendre a pensar cal dubtar i dialogar perquè sobre qualsevol fet o problema i ha molts punts de vista. L’emoció és com una valoració del que succeeix al nostre voltant.

...Res no és mesquí i tot ric com el vi i la galta colrada i l’onada del mar sempre riu, i no som mai un plor sinó un somriure fi que es dispersa com grill de taronja...
Joan Salvat Papasseit

Oh que cansat que estic d’aquesta trista, bruta i dissortada terra i com m’agradaria anar-me’n Nord enllà.
Salvador Espriu

Un dia va dir la Caterina: no ho trobeu: ara la gent riu menys que abans i ningú, tret d’ella, no sabia, de moment, si ho trobava però tenia raó. La Caterina tenia raó.
Xavier Amorós

És l’acceptació del dubte, l’actitud oberta i reflexiva, la capacitat de seguir aprenent el que en un futur incert farà capaços als nostres alumnes i als vostres lectors de trobar respostes a preguntes noves i a situar-se en contextos inesperats. Amb l’educació, igual que amb la literatura, també anem a la recerca de la utopia.

L’educació, sent molt realista, manté l’esperança d’ajudar a formar persones bones, lliures, solidàries i sensibles encara que aquests objectius els vegem sempre una mica lluny, a l’horitzó.»

dimecres, 3 de febrer de 2010

Dijous, lliurament de premis del II certamen Paraules a Icària

Us recordem que demà dijous celebrem el lliurament de premis del II certamen Paraules a Icària. L'acte tindrà lloc a les set de la tarda a l'Auditori de la UPF (Campus de la Comunicació-Poblenou, c. Roc Boronat, 138).


dijous, 21 de gener de 2010

Avui presentem "Entre llençols"

Avui dijous 21 de gener a les set de la tarda presentem el llibre de poesia eròtica Entre llençols. Poemes per a la tauleta de nit, de Carme Rovira. L'acte, a càrrec de Rosa M. Pujol i Vilallonga, degana de la Facultat de Ciències de l'Educació de la UAB, tindrà lloc a la Casa del Llibre (passeig de Gràcia 62), a Barcelona.

Per anar fent boca, us n'oferim un tastet:


Creació
Somni voluptuós sang
anhel, perfum, flor
neu, dansa, ocell
mar, pluja, sol, esperma,
ventre i bellesa,
obra de poeta, creació.

Sobre l'autora
Carme Rovira va néixer a Barcelona l’any 1942, va viure a París i viatjant descobreix món, però el que més li plau és llegir i escriure. Escriure per a infants (ha rebut diversos premis) i per a adults; comunicar amb autors i amb lectors, compartir-hi la imaginació creativa; oferir als altres les seves petites i/o grans experiències, la seva actitud davant la vida. Ha publicat llibres per a infants, els seus poemes són inclosos en llibres de text i porta a terme tallers de poesia a les escoles. Pel que fa als adults ha col·laborat en diversos llibres col·lectius de narració i poesia.
Amb el relat Sostre de somnis obté una menció especial del jurat internacional Forum Femmes Méditerranée 1997. El pintor Josep Baqués incorpora poemes del llibre Entre llençols en la carpeta gràfica Viure el Silenci; Albert Guinovart musica poemes del llibre i els inclou al CD Austràlia. Amb el títol Ciència i Poesia lliguen col·labora amb el Departament de Didàctiques de la Matemàtica i la Ciència Experimental de la UAB
.