Informació per a autors novells, notícies sobre el certamen Paraules a Icària,
reflexions sobre el món editorial, novetats del nostre catàleg, entrevistes amb els autors...
Coneix més a fons les motivacions d'aquesta petita i encara jove editorial!

dijous, 19 de juny de 2008

Han dit sobre La moneda…

Navegant per Internet hem topat amb el Blog de'n Valentí Torra (tan a l’hivern com a l’estiu, llegiu, llegiu, llegiu!). En reproduïm a continuació un dels seus escrit recents, d'aquells que ajuden a fer xarxa entre lectors i escriptors:

«Llegiu "La moneda del malfat" d'Àfrica Ragel. Una novel·la bellísima que passa sencera al Poblenou barceloní.

És molt probable que no n’hagueu sentit parlar, i és una llàstima, perquè, “La moneda del malfat”, és una novel·la ben interessant. Jo, habitual consumidor de suplements literaris, no n’he tingut pas cap notícia per aquest mitjà. Ja ho sé, que es publiquen molts llibres cada any i que la premsa no pot arribar a tot arreu. Què hi farem! Però, aquest modest i entusiasta lector, se sent amb la obligació de deixar constància d’allò que més li agrada. Així que, som-hi doncs!


Àfrica Ragel és del Poblenou, viu al Poblenou i escriu al Poblenou. El llibre passa als Poblenous que, com capes geològiques, s’han anat superposant. Primer hi ha el barri de la adolescència dels tres nois i la Lurdes, el barri que ja no existeix i del que solament en quedes vestigis. Llavors hi ha el barri d’avui. El barri post olímpic, vint-i-dos arroba, fòrum de les cultures… el barri primer despersonalitzat, llavors modernitzat i, a la fi, convertit en plató de sèries televisives.


Però resulta que el barri, pels nostres tres amics i la noia, protagonistes de la història, no ha mort del tot. Aquest barri conté restes d’un passat d’idealisme social que devia arrelar fort al Poblenou, i del qual encara en queden vestigis. Es tracta dels seguidors de la ciutat ideal creada per Étienne Cabet i descrita en el seu llibre “Viatge a Icària” (1842), l’ensulsiada d’aquest idealisme fou notòria en la pràctica, però l’aura de paradís perdut – i, per tant, l’únic possible – ha mantingut la seva força.


Mentrestant, que si sóc a l’adolescència o sóc a l’avui, hi ha un parell de belles històries d’amor i una tercera història d’amor al barri. Les històries són precioses. Les reflexions sobre sentiments i emocions estan molt ben fetes. Els personatges que “han perdut el cap”, que també n’hi ha, resulten entranyables.


És a dir, parla d’un idealisme social de tall més o menys anarquista, però sense ni mica de ressentiment. Parla d’històries tristes d’amor, amb una pàtina de nostàlgia i enyorament, però no fa una novel·la gens depressiva, al contrari, és una obra poètica. I, a sobre, és un llibre molt ben escrit.


Jo, que em miro el món com un paisatge literari, celebro haver llegit aquesta història. No serà el primer barri de Barcelona, ni el darrer poble que recorro amb la única guia d’una novel·la i ja he trobat la que em farà anar al Poblenou amb el llibre sota el braç».

dilluns, 16 de juny de 2008

Un cant en favor de les mestres

L'any passat, Edicions Saragossa em va publicar el llibre Des de la meva pissarra que tracta de ser un cant en favor de les mestres i parteix de la meva experiència principalment a classes d'educació infantill.

Jo sóc força exagerada en la meva manera d'expressar-me i a més, tenia la ferma voluntat de fer un llibre planer que es llegís d'una manera fàcil i que pogués ajudar els pares aprofitant algun detall de la seva lectura.

És un llibre personal i, per tant, parteix de les meves vivències i explicant-les vaig aprofitar moltes anècdotes de la meva vida laboral que podien ser fàcilment reconegudes, encara que vaig tenir molta cura de no posar cap nom i barrejar les coses.

Al ser un llibre curt, dos o tres dies després ja vaig començar a tenir les primeres respostes que, en general, m'han donat moltes satisfaccions. La gent del meu entorn em va dir coses ben maques però la més genaralitzada va ser que mentre el llegien els semblava que em sentien parlar, això em va encantar perquè mentre l'escrivia vaig intentar no fer servir cap expressió que jo no emprés parlant, i la correctora va respectar aquest to planer i sempre li estaré agraïda.

És curiós que quan escoltes l'opinió de la gent sobre una obra teva es desperta un instint especial que et fa copsar exactament el grau de la valoració encara que, a la cara, i envoltada de persones educades, tothom et diu coses boniques, i en general crec que eren sinceres.

La resposta que més em va omplir, va ser la de totes les companyes mestres, moltes em van dir que se sentien totalment reflectides i, fins i tot, alguna va opinar que considerava que havia de ser una lectura recomanada per la gent que volia dedicar-se a l'ensenyament, em va omplir de satisfacció perquè sempre és molt millor parlar pensant que altres veus dirien el mateix que tu, és curios però cap companya em va trobar exagerada, totes havien patit en carn pròpia algunes de les coses que jo explicava.

Quedava, però, l'opinió que més por em feia: els pares, pares i mares que m'havien tractat com a mestra del seu fills i que podien sentir-se reflectits en alguna de les meves anècdotes, jo no vaig avisar ningú que havia escrit el llibre però se'n van assebentar i molts el van comprar i llegir i van ser molt carinyosos en la seva valoració.

Només hi va haver una mare, protagonista d'una de les anècdotes, que em va venir a trobar i em va dir, amb bon to, que hagués preferit no sortir al meu llibre, jo li vaig assegurar que no tenia perquè sentir-se identificada, que jo havia tractat a moltes mares i que no havia de ser ella, em sembla que no s'ho va creure però va tenir l'elegància de fer veure que sí.

Finalment, aquesta mateixa setmana una cosina que estudia sociologia em va demanar si podia fer un estudi del meu llibre per presentar-lo a la universitat, havia pensat molts temes per fer el treball però s'havia decidit per aquest perquè segons ella el llibre era un cant a la vida i estava carregat de poesia.

Només per sentir totes aquestes opinions valia la pena escriure'l, el fet de que estigui editat i hagi sigut llegit el considero un dels regals bonics que m'ha donat la vida.
Maria Serrat