Navegant per Internet hem topat amb el Blog de'n Valentí Torra (tan a l’hivern com a l’estiu, llegiu, llegiu, llegiu!). En reproduïm a continuació un dels seus escrit recents, d'aquells que ajuden a fer xarxa entre lectors i escriptors:«Llegiu "La moneda del malfat" d'Àfrica Ragel. Una novel·la bellísima que passa sencera al Poblenou barceloní.
És molt probable que no n’hagueu sentit parlar, i és una llàstima, perquè, “La moneda del malfat”, és una novel·la ben interessant. Jo, habitual consumidor de suplements literaris, no n’he tingut pas cap notícia per aquest mitjà. Ja ho sé, que es publiquen molts llibres cada any i que la premsa no pot arribar a tot arreu. Què hi farem! Però, aquest modest i entusiasta lector, se sent amb la obligació de deixar constància d’allò que més li agrada. Així que, som-hi doncs!
Àfrica Ragel és del Poblenou, viu al Poblenou i escriu al Poblenou. El llibre passa als Poblenous que, com capes geològiques, s’han anat superposant. Primer hi ha el barri de la adolescència dels tres nois i la Lurdes, el barri que ja no existeix i del que solament en quedes vestigis. Llavors hi ha el barri d’avui. El barri post olímpic, vint-i-dos arroba, fòrum de les cultures… el barri primer despersonalitzat, llavors modernitzat i, a la fi, convertit en plató de sèries televisives.
Però resulta que el barri, pels nostres tres amics i la noia, protagonistes de la història, no ha mort del tot. Aquest barri conté restes d’un passat d’idealisme social que devia arrelar fort al Poblenou, i del qual encara en queden vestigis. Es tracta dels seguidors de la ciutat ideal creada per Étienne Cabet i descrita en el seu llibre “Viatge a Icària” (1842), l’ensulsiada d’aquest idealisme fou notòria en la pràctica, però l’aura de paradís perdut – i, per tant, l’únic possible – ha mantingut la seva força.
Mentrestant, que si sóc a l’adolescència o sóc a l’avui, hi ha un parell de belles històries d’amor i una tercera història d’amor al barri. Les històries són precioses. Les reflexions sobre sentiments i emocions estan molt ben fetes. Els personatges que “han perdut el cap”, que també n’hi ha, resulten entranyables.
És a dir, parla d’un idealisme social de tall més o menys anarquista, però sense ni mica de ressentiment. Parla d’històries tristes d’amor, amb una pàtina de nostàlgia i enyorament, però no fa una novel·la gens depressiva, al contrari, és una obra poètica. I, a sobre, és un llibre molt ben escrit.
Jo, que em miro el món com un paisatge literari, celebro haver llegit aquesta història. No serà el primer barri de Barcelona, ni el darrer poble que recorro amb la única guia d’una novel·la i ja he trobat la que em farà anar al Poblenou amb el llibre sota el braç».
