Informació per a autors novells, notícies sobre el certamen Paraules a Icària,
reflexions sobre el món editorial, novetats del nostre catàleg, entrevistes amb els autors...
Coneix més a fons les motivacions d'aquesta petita i encara jove editorial!

divendres, 19 de febrer de 2010

Sobre "Dietari de Les Gorges"

Carme J. Huertas ha publicat al seu bloc aquest dijous 18 de febrer una crítica literària del llibre Dietari de Les Gorges, de M. Victòria Lovaina, premiat al I certamen Paraules a Icària.

Diu així...

Dietari de Les Gorges

M. Victòria Lovaina
Edicions Saragossa


«Acabo de llegir un llibre preciós i ben escrit dels que em tornen la confiança en la qualitat de la literatura feta a casa nostra, sovint tan menystinguda que passa gairebé desapercebuda; es publica sense fer soroll i no se’n fa ressò, com si ni tan sols existís. Es ben trist que no sapiguem valorar el talent de la nostra gent i que busquem referents com més lluny, millor. Penso tot això amb el llibre encara a les mans, sorpresa i complaguda per la seva lectura, que encara se’m belluga per dins. Amb un llenguatge líric que a estones esdevé autèntica prosa poètica, aquest llibre, escrit sens dubte amb la cura de qui ho fa amb plena consciència del treball que realitza, es mereix ocupar un lloc dins els espais dedicats a la literatura. M. Victòria Lovaina ha estat, per a mi, tota una descoberta que vull compartir a través d’aquesta ressenya.

Dietari de Les Gorges
és, com bé indica el seu títol, un dietari intimista i alhora testimonial escrit per una mestra jove que arriba a un llogaret per fer-se càrrec d’una escola rural que aplega disset nens de totes les edats. L’escola no està gaire equipada i a vegades també fa la funció d’església. De mica en mica, a través d’un resum fet als vespres, anem coneixent la relació de la mestra amb els disset nens i nenes de l’escola, amb les famílies, amb els embolics de poble propis de comunitats tan reduïdes, tot amanit pels problemes amb les mosques i la pudor de les granges de gallines. La mestra ha d’aprendre a organitzar un pla de treball: feines, lectures, correccions, excursions, i compaginar-ho tot amb les seves inseguretats i els seus propis fantasmes. Veiem com es preocupa per cada nen i com pateix per la Maria Antònia, la nena que mai no riu. Aviat sorgeix una complicitat que va més enllà de les hores d’escola. Nens i mestra tenen les excursions que els porten a descobrir l’entorn, però també tresors i algunes històries que no sempre s’expliquen en veu alta; tenen la revista que fan entre tots; i tenen, també, “el llibre dels morts”.

He dit que el llibre és un dietari, però de fet és molt més que un dietari perquè sap crear un suspens que ens arrossega en una trama i un desenllaç propis d’una novel·la. Es plantegen, entre línies, molts més temes dels que aparentment sorgeixen a partir de la descripció dels fets del dia a dia. Hi ha tot un misteri amb mares, criatures i fotografies que es va desvelant a poc a poc, a través de la pròpia experiència vital de la mestra. Hi ha les pors i els afectes. I una innocència que traspua a través del llenguatge que cerca el mot precís i la descripció perfecta, imatges i metàfores poètiques que són tan boniques que no m’he pogut estar de subratllar-les amb el llapis per poder-les rellegir i paladejar amb el plaer que donen les bones lectures. Ja us ho he dit: aquest és un llibre ben escrit, dels que passen amb bona nota».