Testimoni de Ruth Roig a TV3

Crítica literària: «Ser avi, quina sort!»

Copiem a continuació la crítica literària de Pere Fàbregues del llibre Sóc avi de Josep M. Boixareu publicada a Catalunya Cristiana aquest 19 de desembre.

- - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - -

Ser avi, quina sort!

JOSEP M. BOIXAREU

Sóc avi

Edicions Saragossa, 2010, 120 pàg.

He d’aclarir que sóc amic de l’autor, que m’agraden i he viscut dels llibres i que sóc avi. Ho dic per si trobeu que «em passo» amb la meva visió totalment favorable a aquest llibre entranyable i, ves per on!, útil.

En el pròleg, del també amic Joan Rigol, diu que és un llibre ple de saviesai té raó, perquè és de savis explicar amb senzillesa temes i vivències fent reflexionar el lector i arribar amb ell a la complicitat necessària per millorar i fruir encara més d’aquest do de ser avi o àvia.

Llegint aquest llibre m’hi he trobat reflectit en molts temes, però també m’han anat bé les petites i oportunes pistes de comportament que, per més sabudes que siguin, és bo de recordar i refrescar per mantenir i millorar la nostra actitud d’avis actius i participatius.

M’estalvio feina i reprodueixo, perquè hi estic totalment d’acord, la contraportada del llibre que diu així: «L’autor, des del primer moment, dóna a conèixer el seu punt de vista: “Ser avi és una sort, no és un mèrit.” Fa notar que ser pares es pot escollir, però ser avis ve donat.

L’autor retrata els seus avis, els de JOSEP M. BOIXAREU Sóc avi. Edicions Saragossa, 2010, 120 pàg. plus de categoria i d’afectivitat.» Jo no ho sabria explicar millor, però sí que hi vull afegir un tema pràctic com és el detall de l’índex de temes per animar-vos a trobar, en qualsevol d’ells, un bon motiu per llegir-lo. Així, doncs, veiem que ens parla de: Només gent gran?, Els nostres avis, Famílies, Funcions i relacions, Valors, Educació, Exemple i actituds, Emocions i sentiments. Per acabar hi ha un epíleg que ens fa tocar de peus a terra, on ens diu clarament que ser i fer d’avi és una sort, una joia, una delícia, però no és fàcil, i remarca i insisteix en la necessitat imprescindible d’exercir la virtut de la paciència. La paciència és com l’antídot que ens proposa per vèncer les debilitats que sovint ens fa feixuc el, també, treball de fer d’avis. Gaudiu de la lectura i encara més dels néts i nétes. sang i els adoptats. Els records fan de mirall per retrobar les experiències del nét que va ser i confrontar-les amb l’avi que és ara.

»Les vivències, passades i actuals, els sentiments, la lectura i la refl exió el porten a dir que ser avi no és una virtut, és una categoria. A partir d’aquesta certesa presenta les seves reflexions sobre la família, les funcions i relacions dels seus membres, els valors a transmetre, les emocions i els sentiments i l’ampli ventall de la tasca educativa. Tot plegat dibuixa un avi, amb un equilibri físic, mental i afectiu, obert a compartir “els sentiments en tota la seva àmplia gamma des de l’amor fi ns a les emocions més minses i passatgeres”.

»Gairebé tothom pot ser avi però fer d’avi és tota una altra cosa. Lluny de l’expressió “tercera edat”, avi/àvia acarona el mot vell/vella i li afegeix un plus de categoria i d’afectivitat.»

Jo no ho sabria explicar millor, però sí que hi vull afegir un tema pràctic com és el detall de l’índex de temes per animar-vos a trobar, en qualsevol d’ells, un bon motiu per llegir-lo. Així, doncs, veiem que ens parla de: Només gent gran?, Els nostres avis, Famílies, Funcions i relacions, Valors, Educació, Exemple i actituds, Emocions i sentiments.

Per acabar hi ha un epíleg que ens fa tocar de peus a terra, on ens diu clarament que ser i fer d’avi és una sort, una joia, una delícia, però no és fàcil, i remarca i insisteix en la necessitat imprescindible d’exercir la virtut de la paciència. La paciència és com l’antídot que ens proposa per vèncer les debilitats que sovint ens fa feixuc el, també, treball de fer d’avis.

Gaudiu de la lectura i encara més dels néts i nétes.

Pere Fàbregues

Catalunya Cristiana, 19 de desembre del 2010, «Cultura», pàg. 27

Entrevista a Carme Rovira a Ràdio i Televisió d'Andorra

Carme Rovira ha presentat aquest vespre els seus llibres de poesia publicats per Edicions Saragossa (Entre llençols i Fantasies sense barret) al teatre de la Fada, a Andorra la Vella. Vet aquí l'entrevista amb l'autora que ha emès avui Ràdio i Televisió d'Andorra.

«SÓC AVI, un llibre que gairebé parla»

Copiem a continuació el comentari que ens ha fet arribar Pepe Algar, educador social i psicopedagog, en relació al títol Sóc avi de Josep M. Boixareu i Vilaplana. 

Sóc avi, aquest és el títol del llibre que us vull comentar…

Carai! Enveja, admiració, ganes d’aprendre, de reflexionar, de pensar i fins i tot una certa reflexió que em convida a l’autocrítica. Sí senyors, tot això derivat de la lectura Sóc avi un llibre que gairebé parla. 

Més mèrit encara per un autor, en Josep M. Boixareu, que viu a Llerona i que és reconeix avi, observador, reflexiu i comunicador però no expert.

Condició que planteja amb respecte i generositat: amb respecte envers els que fem de l’educació una especialitat i una professió; i amb generositat per la disposició a compartir amb tothom allò que ell considera molt valuós per ell i els seus.

Des de la meva perspectiva, que sí que tinc formació i titulació d’àmbit educatiu (psicopedagog i educador social), vull DESTACAR aquest treball perquè em sembla ple de saviesa en tant que malgrat no ser un professional o expert de l’àmbit de l’educació mostra una gran capacitat per reflexionar entorn d’experiències vitals, i mostra també disponibilitat a observar; a pensar i repensar allò que ens arriba; a compartir i dialogar; a descobrir i valorar altres arguments i coneixements; en definitiva, a fer de les vivències i l’experiència personal un trampolí obert al coneixement i a l’exercici intel·lectual.

Es tracta d’un text que fent honor d’allò que va dir Sòcrates “sólo sé que no sé nada”; parteix de la humilitat i la disposició als nous coneixements; que no pretén generar veritats absolutes, inamovibles i perennes, pel contrari convida a la reflexió, a pensar però sobretot al compromís humà de donar atenció i tenir cura dels més menuts, de les relacions familiars i de la convivència entre persones.

I això ho fa amb molta sensibilitat i sentiment, però sobretot tocant moltes tecles del dia a dia en la vida d’una àvia i un avi; donant la consideració que correspon als que són i, també, als que fan d’avis “venerables”; i aportant i orientant respostes pràctiques envers l’actualitat i l’atenció als infants.

Ei!! Que ningú es confongui! Parla d’avis i àvies i de néts i nétes, però en Josep M. escriu aquest llibre per a tothom: per a joves, adults i també per a la gent gran. 

Pepe Algar 

Educador social i psicopedagog

"Dietari de Les Gorges és una bona novel·la breu escrita per una autora catalana"

Avui fem ressó de la ressenya-recomanació publicada al bloc Caducitat immediata de Silvia Romero, el passat diumenge 26 de setembre de 2010 (enllaç directe a la ressenya):

LOVAINA, M. Victòria: Dietari de Les Gorges. Edicions Saragossa. Premi Paraules a Icària 2009

No ha passat pas tant de temps des del 1981, any durant el qual transcorre la història d’aquesta novel·la breu. D’acord: gairebé tres dècades. I segons per a qui aquest espai de temps pot resultar enorme, però a títol personal considero que és un bluf. Amb tot, una de les coses que pot sobtar de la lectura Dietari de Les Gorges a una persona, com és el meu cas, profana en tot allò que fa referència al món de l’ensenyament, és la descripció que ens fa de l’escola rural. Un escenari que, salvant les distàncies, quasi m’aproparia més al que ens mostra Les veus del Pamano, ambientada en una època, aquest cop sí, força allunyada dels nostres dies.

Vull pensar que les vicissituds que viu la mestra protagonista del nostre Dietari de Les Gorges ja no forma part del sistema d’ensenyament actual.

Però anem a pams. Ens trobem davant d’una novel·la escrita en clau intimista: un diari on la mestra protagonista de la història hi aboca reflexions, anècdotes, peripècies, alegries i frustracions, feina i distracció... En definitiva, les vivències que l’acompanyen al llarg de tot un curs en l’escola rural d’un llogaret ben menut: El poble és un carrer. Només un carrer que s’arrossega sota un vel de fum grisenc que talla el pas de l’aire. Però per a aquells que no són amants de les narracions intimistes, també afegiré un parell d’aspectes que doten el dietari d’una riquesa literària i de continguts digna de ser remarcada.

Per una banda, la crítica a un sistema d’ensenyament, el de l’escola rural dels anys vuitanta, que no funciona. Sense recursos, amb certa desinformació administrativa, amb escassesa d’instal·lacions adequades, compartint aula (en realitat, en aquesta història, aula i escola són la mateixa cosa) alumnes de totes les edats i aptituds...

Per altra banda, la intriga que s’obre amb la lectura del “llibre dels morts”, de fet una llibreta escrita per algun antic habitant de Les Gorges on narra les diferents morts hagudes al poble i que, per un seguit de circumstàncies que ara no vénen al cas, va a parar a mans de la mestra. Aquestes pàgines es convertiran en focus d’atenció per als alumnes, tot encetant un misteri per a alguns d’ells i, sobretot, per a la mestra: conèixer i lligar la veritable història de la Tona i la seva filla, la que va morir cremada. Un suspens que ens arrossega de dia en dia a la recerca de la seva resolució.

El Dietari de Les Gorges és una bona novel·la breu escrita per una autora catalana. Cosa que em duu a matisar dues particularitats: que no cal omplir pàgines i pàgines per oferir una obra de qualitat literària i que, afortunadament i més enllà de la teledirecció mediàtica a la qual estem tan donats i on sovint ens deixem caure, a casa nostra tenim una bona collita d’escriptors i escriptores.
Sílvia Romero

Dimarts14 de juny, Ruth Roig a Ràdio Estel

El proper dimarts 14 de juny Montserrat Esteve entrevistarà l'autora de Camí d'esculls, Ruth Roig, al programa Projectes de Ràdio Estel. La conversa tindrà lloc a les 11 h del matí (i serà reemès dissabte a la una del migdia) en un espai radiofònic que vol oferir "el testimoni extraordinari de persones compromeses a ajudar els altres". Per escoltar l'emisora en directe, cliqueu aquí.

Efectivament, Roig ofereix en el seu intens relat una manera de fer i una vitalitat que poden encoratjar moltes persones que viuen realitats de discapacitat similars.

Recordem que l'autora de Camí d'esculls va néixer l’any 1975. A dinou anys va sofrir un greu accident de trànsit que li va canviar la vida. Ha hagut de lluitar de valent per a recuperar la motricitat i la parla, i des de la seva cadira de rodes ha aconseguit un cert nivell d’autonomia.

-----------------------

Per a més informació:

Laura Mor - 93 221 00 96

Comunicació d'Edicions Saragossa

Entrevista a Ruth Roig

«Un cop acceptades les físiques, penso que les conseqüències socials són pitjors»

Ruth Roig narra el seu testimoni de lluita i d’esperança en el seu relat «Camí d’esculls»

Carme Munté

Als 19 anys va patir un greu accident de trànsit que li va capgirar la vida. Moltes il·lusions van quedar estroncades en aquella cuneta de la carretera que uneix les poblacions de Falset i Marçà (Priorat). Era la matinada del 31 de juliol del 1995 i des d’aleshores la Ruth Roig Margalef ha hagut de lluitar de valent per tal de deixar en paper mullat les previsions més pessimistes que li auguraven una vida en estat vegetatiu. Ha hagut de començar de zero en moltes coses bàsiques (menjar, parlar, caminar...) però gràcies a l’esforç personal, a la lluita dels seus pares contra tot pronòstic i a la complicitat d’un gran nombre de professionals, ara la Ruth Roig és una persona força autònoma i amb un munt d’inquietuds que, en bona part, pot satisfer. En el seu relat Camí d’esculls (Edicions Saragossa), exposa el seu testimoni de lluita i d’esperança perquè, com ella mateix diu, «a la vida tots hem de superar proves i, per més difícils que siguin, no ens hem de deixar vèncer mai».

Què t’ha motivat a posar per escrit les experiències viscudes des del dia de l’accident?

M’ha motivat a posar per escrit les experiències viscudes primerament perquè un metge de formes de comunicació (perquè, jo no havia de parlar) em posava de deures escrits l’expressió de les diferents coses que envoltaven la meva vida. Després tenia ganes de treure tot el que tenia i em sentia bé fent-ho (més tard vaig saber que era una recomanació psicològica) Tot això ho feia per escrit, m’agradava fer-ho. Així mateix, crec que la meva experiència pot enriquir altres persones en el sentit que pot ajudar-les a no defallir i a perseverar en la vida.

Quines són les claus que expliquen el teu testimoni de lluita i d’esperança malgrat les previsions més pessimistes?

Les claus que expliquen aquest testimoni de lluita i d’esperança són dues. Primerament els meus pares, que han sabut afrontar amb serenitat les dures circumstàncies que la vida els ha donat i que, sobretot, han tirat endavant malgrat les previsions més pessimistes. Gràcies a la seva iniciativa i a la seva lluita aferrissada, han aconseguit que a poc a poc la recuperació anés sent una realitat. En segon lloc també ha estat molt important per a mi la fe que ja tenia i que continuo tenint.

En el teu relat fas una petició molt incisiva: demanes als professionals de la medicina que siguin més prudents a l’hora de fer un diagnòstic.

En el meu relat faig una petició concreta als professionals mèdics: més prudència a l’hora de fer un diagnòstic perquè cada cos, segons l’estat en què es troba, pot reaccionar d’una manera o d’un altra. Mentre hi ha vida hi ha esperança. La meva experiència en aquest sentit va ser que no parlaria, no hi veuria, seria un vegetal i tindria una dependència total, cosa que per sort puc desmentir.

Quins són els principals esculls que t’has trobat al llarg d’aquests anys?

Penso que, d’esculls, a Barcelona n’hi ha molts (si no ets autònoma o tens una cadira elèctrica que pugi esglaons i salti!, cosa que evidentment jo no tinc). Personalment, m’he trobat dificultats al metro: ascensors que sent per a gent que no pot caminar els agafa tothom, dificultats a l’hora d’accedir al vagó... Els lavabos són un altre element públic que necessita millorar. És molt difícil trobar-ne un d’adaptat i, quan el trobes, moltes vegades l’acaben utilitzant persones que no estan discapacitades. Però més enllà de les dificultats físiques, un accident com el que jo vaig patir també té unes conseqüències socials tant pel que fa a la relació de mi amb els altres com dels altres amb mi. Molts no saben com tractar-me i se senten incòmodes amb mi. Un cop acceptades les físiques, penso que les conseqüències socials són pitjors.

En aquest llibre fas una lectura positiva de la teva situació.

Penso que és important fer una lectura positiva de la meva situació i de les meves dificultats per veure si algú pot solucionar aquests problemes. Hi ha una pila de coses que no puc fer, és clar, però sóc perseverant i lluitadora de mena, i gaudeixo de les que sí que puc fer. El fet d’anar amb cadira de rodes no m’impedeix pas parlar —amb dificultats— ni escriure —amb ordinador, i també amb dificultats—. A la vida tots hem de superar proves i, per més difícils que siguin, no ens hem de deixar vèncer mai. D’altra banda jo veig el meu futur molt incert, però gràcies a Déu tinc una família.

Catalunya Cristiana, “Des del carrer”,
pàg. 40, 20/05/10

Sobre "Dietari de Les Gorges"

Carme J. Huertas ha publicat al seu bloc aquest dijous 18 de febrer una crítica literària del llibre Dietari de Les Gorges, de M. Victòria Lovaina, premiat al I certamen Paraules a Icària.

Diu així...

Dietari de Les Gorges
M. Victòria Lovaina
Edicions Saragossa


«Acabo de llegir un llibre preciós i ben escrit dels que em tornen la confiança en la qualitat de la literatura feta a casa nostra, sovint tan menystinguda que passa gairebé desapercebuda; es publica sense fer soroll i no se’n fa ressò, com si ni tan sols existís. Es ben trist que no sapiguem valorar el talent de la nostra gent i que busquem referents com més lluny, millor. Penso tot això amb el llibre encara a les mans, sorpresa i complaguda per la seva lectura, que encara se’m belluga per dins. Amb un llenguatge líric que a estones esdevé autèntica prosa poètica, aquest llibre, escrit sens dubte amb la cura de qui ho fa amb plena consciència del treball que realitza, es mereix ocupar un lloc dins els espais dedicats a la literatura. M. Victòria Lovaina ha estat, per a mi, tota una descoberta que vull compartir a través d’aquesta ressenya.

Dietari de Les Gorges és, com bé indica el seu títol, un dietari intimista i alhora testimonial escrit per una mestra jove que arriba a un llogaret per fer-se càrrec d’una escola rural que aplega disset nens de totes les edats. L’escola no està gaire equipada i a vegades també fa la funció d’església. De mica en mica, a través d’un resum fet als vespres, anem coneixent la relació de la mestra amb els disset nens i nenes de l’escola, amb les famílies, amb els embolics de poble propis de comunitats tan reduïdes, tot amanit pels problemes amb les mosques i la pudor de les granges de gallines. La mestra ha d’aprendre a organitzar un pla de treball: feines, lectures, correccions, excursions, i compaginar-ho tot amb les seves inseguretats i els seus propis fantasmes. Veiem com es preocupa per cada nen i com pateix per la Maria Antònia, la nena que mai no riu. Aviat sorgeix una complicitat que va més enllà de les hores d’escola. Nens i mestra tenen les excursions que els porten a descobrir l’entorn, però també tresors i algunes històries que no sempre s’expliquen en veu alta; tenen la revista que fan entre tots; i tenen, també, “el llibre dels morts”.

He dit que el llibre és un dietari, però de fet és molt més que un dietari perquè sap crear un suspens que ens arrossega en una trama i un desenllaç propis d’una novel·la. Es plantegen, entre línies, molts més temes dels que aparentment sorgeixen a partir de la descripció dels fets del dia a dia. Hi ha tot un misteri amb mares, criatures i fotografies que es va desvelant a poc a poc, a través de la pròpia experiència vital de la mestra. Hi ha les pors i els afectes. I una innocència que traspua a través del llenguatge que cerca el mot precís i la descripció perfecta, imatges i metàfores poètiques que són tan boniques que no m’he pogut estar de subratllar-les amb el llapis per poder-les rellegir i paladejar amb el plaer que donen les bones lectures. Ja us ho he dit: aquest és un llibre ben escrit, dels que passen amb bona nota».

"Entre llençols", el més venut a la Casa del Llibre