«La bellesa de l’ésser humà destaca per sobre de la grisor de la rutina»

Dilluns 19 d’abril Andreu Martín va presentar l’edició de les obres premiades al II certamen Paraules a Icària. Vet aquí la intervenció de la guardonada a la categoria Ritmes, de poesia, Maria Patricio:

«Com podria presentar el meu poemari, Societat anònima. 24 hores a la finestra, de forma coherent, és a dir, sense mostrar la seva identitat personal i individual, sinó l’essència del missatge que volia donar. I en cinc minuts, òbviament. El temps de deixar reposar unes magdalenes, d’aquelles que tenen un poder tan evocatiu. O el temps que passi un metro, com el que us ha dut a tots fins aquí, i que us durà d’aquí fins a qui sap on, i almenys a mi, m’encantaria saber-ho… així que aprofito a tots per donar-vos les gràcies per acompanyar-me en aquest moment, que us intento explicar el perquè de les petites històries del meu llibre aquí en aquesta fàbrica, que és on, per exemple, hi va treballar un temps la meva àvia i la seva germana bessona…

No voldria (ni crec que pogués) parlar de totes les veus que s’han incorporat a la meva escriptura, tot i que hauria d’agrair a alguns presents les recomanacions que m’han dut a les lectures que han omplert de sentit la meva vida: el teòleg que em parlà de Rilke, el casset del cantautor dels pares que cantava León Felipe, els amics que em van regalar McCullers, Auden, Hesse…

I sense voler-ho, ja he posat cara i nom a l’anonimat. No hi ha res a fer. La bellesa de l’ésser humà destaca per sobre de la grisor de la rutina, de la uniformitat de la massa… no s’ha de confondre la igualtat entre humans, amb que, almenys en el meu cas, per tal de comprendre-la i apreciar-la, cal saber com respira cadascú. No pot valorar-se la totalitat sense entendre’n les parts d’aquesta urbana societat anònima. Això és el que he intentat fer. I a més recompensa. Les històries de cada hora del dia mostren una varietat i una intensitat que a mi m’ha dut al més clar enamorament de tots els personatges.

Deuen quedar-me tres minuts. El que dura una caçó, vaja. Llàstima que no sigui el mateix, ho sé perquè sovint escric escoltant cançons i sé del poder evocatiu que tenen per mirar-se endins. Però aquí ha estat la diferència. Amb Societat anònima he buscat mirar enfora. En un gest optimista, perquè a vegades quan la nit cau a sobre nostre, és el món que gira, que ens recorda per on surt el sol.

Això és Societat anònima. Un ventall d’hores que miren des de la finestra tot el que hi ha fora. Tot el que val la pena, amagat entre el materialisme dens i uniformitzador que ens confon. També ha estat anar un pas més enllà en els versos d’Alberto Caeiro, aquells que diuen “No tinc ambicions ni desitjos, ser poeta no és una ambició meva, és la meva manera d’estar sola”, a integrar-los en les paraules de Herman Hesse a Demian: “Els homes es refugien els uns en els altres, perquè tenen por els uns dels altres…Només tenim por quan no estem d’acord amb nosaltres mateixos. Tenen por perquè mai no s’han conegut ells mateixos. Una comunitat d’éssers humans que tenen por de l’inconegut dins ells mateixos!”. També ha estat una mica el que jo dic “sortir de l’armari”, i escriure no només a nivell vivencial i íntim sinó en una recerca estètica cap al meu tema: la esperança.

Per això aquesta Societat anònima no m’ha sortit pessimista, sinó amb una mirada conciliadora entre la capacitat humana i el perill de la grisor. Hi ha històries pròpies, òbviament, perquè aquest pas de coneixe’s a un mateix també està implícit en el moviment cap a la comprensió de l’altre. Però sobretot, crec que hi ha tendresa. La tendresa de saber-nos anònims, i tanmateix importants, en petits instants de bellesa, que podem trobar en cada cantonada d’aquesta gran ciutat, i de tot arreu.

Potser em faltava omplir un minut. És tot vostre, per estrenar i que sorgeixi qualsevol postal inoblidable. Moltes gràcies.»

Maria Patricio Mulero