Presentació de Xavier Zaragoza del llibre «De somriure a riure»

A continuació, podeu llegir la presentació que el metge Xavier Zaragoza va fer del llibre De somriure a riure (Edicions Saragossa, 2011) aquest dimarts 20 de desembre a la llibreria Claret de Barcelona:

«En primer lloc vull agrair a Edicions Saragossa l'oportunitat que m'ofereix de ser aquí per presentar aquest llibre De somriure a riure. Donar les gràcies a l'editora per l'esforç que fa en oferir l'oportunitat a escriptors novells de donarse a conèixer, cosa que no fan moltes de les editores de renom, i més ara en els moments actuals de greu crisi econòmica.

Quan em va arribar aquest llibre a les meves mans, em va cridar l'atenció sobretot el seu títol: De somriure a riure i vaig buscar immediatament en el Diccionari de la Llengua de l'Institut d'Estudis Catalans aquests dos conceptes.

Somriure: Riure lleugerament, sense soroll, amb un simple moviment de llavis.

Riure: Fer el moviment peculiar dels músculs de la cara, principalment de la boca, acompanyat ordinàriament de l’emissió de sons explosius del pit i de la gola, amb què se sol manifestar una alegria viva i sobtada.

Em sembla que senzillament el títol del llibre ja ens explica quin va arribar a ser l'estat de salut de la Irene: ja no tenia ni forces per a fer això tan saludable que és riure.

Faré una molt breu introducció intentant clarificar dos conceptes mèdics per tal que puguin ajudar al lector en el moment de llegir aquest llibre.

1. Fibrosi quística:

és una malaltia genètica de caràcter recessiu, és a dir s'ha d'heretar els dos gens defectuosos dels dos progenitors. Si només se n'hereta un no es manifesta la malaltia i senzillament et converteixes en portador. En el nostre país la incidència és de 1 de cada 2500 nascuts vius. Un de cada 25 persones són portadores sanes de la malaltia.

Aquesta alteració genètica, localitzada en el cromosoma 7, provoca que en determinades zones del cos on es produeixen normalment secrecions, aquestes siguin més espesses, amb menor contingut d'aigua, sodi i potassi i aquest espessiment provoca una obstrucció de les vies que transporten aquestes secrecions afavorint l'aparició d'infeccions, inflamacions que destrueixen zones del pulmó, fetge, pàncrees.

2. ECMO

Oxigenació per Membrana Extra Corpòria. És un aparell amb el qual s'extreu la sang (a través de la jugular dreta) i se la deriva fora de l'organisme cap a una sistema de filtre on se li proporciona l'oxigen necessari, on se li extreu el diòxid de carboni i després es retorna a l'organisme (a través de l'artèria caròtide). De fet és un pulmó artificial.

En quan el llibre dire que és una narració senzilla, planera, de la seva experiència, de la seva vivència, dels seus sentiments, dels records propis, i dels records de família i amics. És un relat que “enganxa” no pas per descobrir el desenllaç final, que tots sabem que és un final feliç, sinó per la incertesa, l'angoixa de quan arribarà l'hora del trasplantament, i per conèixer per quantes dificultats haurà de passar abans no arribi el moment tan desitjat.

Al llarg del llibre s'hi veu un procés de maduració de la persona:

• de la infància: desconeixement del problema.

Durant la infància la gent l'havia tractat com a tothom. Això l'animava, sobretot la seva millor amiga. No se sentia pas diferent. Se sentia tan normal que fins hi tot deia a la seva mare “si no fos per les pastilles que em prenc no recordaria que estic malalta”.

• Pubertat- adolescència: quan passa tot el patiment de la malaltia.

Es fa càrrec que la seva malaltia és una malaltia greu, quan no va poder anar a les colònies de sisè

(11 anys). Jo crec que és el seu primer gran disgust que li provoca la malaltia (impressió personal).

• Joventut: la joia de viure de la noia actual.

La seva malaltia li ha comportat moltes infeccions, entre d'altres complicacions, i això ha motivat haver d'anar molt als metges i fer molts ingressos a l'hospital. Explica que fins hi tot la feia plorar quan veia les bates blanques de les senyores que despatxaven a la carnisseria !!

Als dotze anys comença a necessitar oxigen, cada vegada més, i al cap de poc ja la posen en llista de trasplantament. Més tard sorgeix el desig de ser trasplantada per tal de no sentir més la sensació d'ofegar-se. I a partir d'aquí 8 mesos i mig, que es fan molt llargs.

Però tal com ens diu la Irene en el seu llibre tot aquest temps a l'hospital passen moltes coses i no totes tenen per què ser dolentes.

I en general:

• dóna una visió altament positiva de l’hospital:

“Sort hem tingut de la qualitat humana i professional de tota la gent de l'hospital”

• Arriba a sentir-s’hi com en la seva segona casa (p. 31,98).

“Sempre comentem que és la nostra segona casa”.

• Viu la relació amb els altres malalts i les seves respectives famílies.

“Alguns estiuegen a la Vall d'Aran i nosaltres ho fem a la Vall d' Hebrón, comenten uns dels amics que els pares van fer allà” (p. 31) Un mateix fet es pot viure de maneres diferents, i una d'elles és restar-li importància i desdramatitzar la situació.

• Valora la tasca dels metges, l’atenció que rep del personal sanitari i l’actuació dels qui

porten entreteniment i diversió.

Tot i que els canvis no li agraden, canviar de departament o de planta, et familiaritzes fas lligams amb els que són allà i anar a un espai nou amb persones noves, costa. Però això ens passa absolutament a tots, quan estem bé en un lloc amb unes persones, a tots ens costa canviar i fer l'esforç de començar de nou.

Però destaca que les infermeres són molt maques, que té una bona relació amb altres malalts de l'hospital i amb les seves famílies. Això m'ha recordat la sèrie televisiva de Polseres Vermelles. Li ha estat possible no desconnectar del tot del seu món sintonitzant radio Garriga amb l'ordinador Ha pogut ambientar l'habitació amb pòsters, ninos de peluix.... el Màgic Andreu... No us perdeu “El xou de la Sexta” diu ella que feia temps que no reia com aquell dia.

Jo de tot això en dic humanitzar la medicina, altament tecnificada, i això és necessari però a vegades oblidem que no estem tractant malalties sinó que, amb els nostres coneixements i amb el suport de la tecnologia que tenim al nostre abast ajudem a superar els problemes físics o psíquics que tenen les persones. I aquí també ajuda les ganes de viure del pacient, actitud que la Irene, malgrat tot el seu patiment, transmet en tot moment aquestes ganes de lluitar i de viure. Sovint es diu: mentre hi ha vida hi ha esperança. Jo no hi estic del tot d'acord amb aquesta afirmació. Comparteixo més el criteri del dr. Julio Gómez, metge basc, especialista en cures pal·liatives que diu: “no és que mentre hi ha vida hi ha esperança, sinó que mentre hi hagi esperança hi haurà vida”.

I aquí és on hi juga un paper molt important la completa dedicació dels seus pares, l'atenció de la seva família i el suport i la companyia dels seus amics. Tot plegat ajuda a mantenir l'esperança. Pàg. 34. “Com he dit abans, no totes les coses de l'hospital són dolentes, ni de bon tros! Encara que pateixis físicament, les persones t'ajuden a passar els mals moments i et donen un suport moral que és molt important. Els mals amb companyia no fan tant de mal!”

Hi ha un moment de tot el relat en el que la Irene diu que va agafar una depressió molt forta ? Va arribar un punt que fins hi tot menjar la cansava en extrem. Aleshores va tenir l'ajut de la psicòloga.... després d'enraonar amb ella van sentir la necessitar d'abraçar-se, i ho van fer, i és que moltes vegades en la nostra feina, i parlo com a metge potser som una mica distants i no hem d'oblidar que la relació pacient - metge és una relació de confiança, i té un efecte molt guaridor el contacte físic, com pot ser una encaixada de mans (penso que imprescindible) (l'altre dia vaig anar a buscar la baixa a la seguretat social, doncs com ja us ha dit la meva germana estic de baixa en el moment actual, i tant la metgessa com la infermera els va sorprendre que les saludés donant-los la, es veu que no tenen temps per això !!!). Una mirada, un silenci de complicitat, un petó, una abraçada, sovint fa més efecte que moltes paraules, quan ja no saps què dir, perquè ja està potser tot dit... i una abraçada pot transmetre molt, et diu t'estimo, t'acompanyo, et comprenc, comparteixo amb tu el que sents... ens fem els dos un. Això també és guaridor.

Tots els capítols estan encapçalats per una frase sempre positiva. Però vull destacar-ne un, el del capítol 7 : “Pensa en tot el que tens, no en tot el que et falta”. Comenta la Irene que cada cop tenia menys oxigen a la sang, i sembla que el cos s'acostuma a treballar amb menys oxigen. Això és totalment cert, el nostra organisme té una capacitat d'adaptació increïble. Quantes notícies no hem vist a la televisió, sentit per la ràdio o llegit en els diaris, de persones que ha sobreviscut a situacions gairebé incompatibles amb la vida. Potser és perquè el nostre cos pensa més en el que té i no pas amb el que li falta, i això el fa resistir. Això ho podem traslladar a la nostra vida diària, si pensem molt en allò que no tenim o que voldríem tenir, ens fa estar menys neguitosos, infeliços, si pensem en allò que som i en el que tenim som més feliços i els nostre grau de salut és més gran i tenim menys risc d'emmalaltir. És ben sabut que els estats depressius i les depressions, que moltes vegades arrenquen d'aquest conflicte, són origen de força malalties.

Tot el llibre és un constant agraïment a: Pneumòlegs, gastroenteròlegs, neuròlegs, endocrinòlegs, traumatòlegs, dermatòlegs, cardiòlegs, otorrinolaringòlegs, radiòlegs, psicòlegs, (tots els “òlegs”) i ara la resta, psiquiatre, nutricionista, cirurgians generals, toràcics, plàstics, eco grafistes, internistes, infermeres, mestres, personal d'atenció indirecta (personal de neteja, zelador), al màgic i als pallassos d'hospital, a l'ordinador, a internet i al wifi. Només hi trobo a faltar una altra àrea d'intervenció: la musicoteràpia. Mireu, és inqüestionable, positiva que la música té a tractar com estats d'angoixa, i/o , de dolor o La música de ser una en integral a la persona en disciplines com unitats de , psiquiatria, demències, rehabilitació, cures pal·liatives, unitats de dolor, unitats de pre-part i sales de part, control del pre i post operatori, tractaments de quimioteràpia, etc…

Hauríem de treballar plegats, musico terapeutes i tots els professionals de la salut per saber transmetre i demanar-ho als nostres gestors sanitaris per què la música, expressió espiritual de la persona en totes les èpoques i en totes les cultures del món, present en tots els moments d’alegria i de tristor de la nostra vida, lligada a la manifestació de la felicitat i del dolor, fos present també en tots els camps de l’atenció sanitària. Conec dues grans musico terapeutes, amb una d'elles tinc el plaer de compartir el treball, l'altra malauradament ha hagut d'anar a treballar a Madrid que és on ha trobat feina. Sembla ser que els nostres gestors sanitaris no hi creuen massa, els hem de convèncer. Aquesta seria la meva primera demanda.

La segona seria intentar conscienciar al màxim de persones de la importància que té fer-se donant d'òrgans. Poc o res puc afegir a tot el missatge que ha donat precisament la nostra estimada Marató de TV3 d'enguany en aquest sentit. És important l'aportació econòmica que hàgim fet o puguem encara fer per a la investigació. Però per molt que s'investigui poca cosa es podrà fer si ens mantenim en la idea tradicional que una vegada morts el nostre cos no serveix per a res. Hem de canviar entre tots aquesta idea i pensar que els nostres òrgans poden seguir vius i donar vida a alguna persona que li és imprescindible per seguir vivint.

I per acabar donar gràcies:

• Sobretot a la Irene, pel seu esperit lluita i les seves ganes de viure i per haver volgut

compartir amb tothom els seus sentiments.

• A tots els professionals que l'han ajudat i la segueixen ajudant en el tot el seu procés.

• I per últim donar les gràcies als seus pares, per ser com son, un veritable exemple d'amor, entrega, lluita i perseverança.

Sense tots ells no tindríem ara aquest llibre a les nostres mans ni estaríem avui aquí gaudint d'aquest emotiu moment amb la Irene i la seva família.

I a tots vosaltres gràcies per la paciència d'haver suportat el meu rotllo.»

Diumenge 29 ens trobareu a la Rambla del Poblenou!

El proper diumenge 29 de maig, i en motiu de les festes de maig del barri, Edicions Saragossa tindrà parada al carrer durant tot el matí. Ens trobareu a la Rambla del Poblenou de Barcelona, entre el carrer Ramon Turró i el carrer Llull.

Al nostre stand presentarem les darreres novetats literàries i també hi trobareu la resta de títols que basteixen les nostres col·leccions.

A més a més, hi haurà signatura de llibres per una bona colla d'autors de l'editorial: Josep M. Boixareu, David Folch, Carme J. Huertas, Susana Martínez, Lurdes Nieto, Aleix Ortuño, Àfrica Ragel i Jordi Trepat.

Us hi esperem!

Presentació de Josep M. Fisa del llibre «Església, mare i creu»

Joaquim M. Cervera, Josep M. Fisa i Rosa m. Zaragoza durant la presentació del llibre

Intervenció de Josep M. Fisa durant la presentació del llibre Església, mare i creu de Joaquim M. Cervera el passat 17 de novembre del 2010 a la llibreria Claret de Barcelona:

No voldria que us prenguéssiu l'afirmació en broma polonesa però: "Algú havia de fer aquest llibre". I celebro que aquest llibre l'hagis escrit tu, Quim. Ho celebro perquè és un llibre oportú, valent, testimonial,que ens resitua. I ens fa comprendre el que vivim tots els qui ens estimem l'Església o tenim interès per saber d'ella.

I això no es pot fer sense posar-hi les entranyes. I tu les hi poses. És un llibre gestat, treballat per dins i on l’autor hi aboca tota la teva experiència personal, pastoral, de reflexió compartida, de coneixement especialitzat del tema. Rumiat una i altre vegada. Per això li surt i el transcriu quan es dóna el moment de fer-lo. Com en un part (.)

Un llibre que no és una anàlisi sociològica, però que recull els seus treballs i reflexions fetes des d’aquest biaix. No és un llibre de teologia però en té i molta, com el mateix títol ja insinua... No és un llibre fet per encàrreg com els altres que ja ha editat... Però sí que ho és per encàrreg de la seva consciència: l'havia de fer. I l'ha fet calladament, en el silenci entre operacions i etapes d'emocions intenses... Per això és un llibre que li neix de les entranyes...

Algunes claus de lectura d’aquest llibre:

1. L'Església està malalta.

És una comparació que va sorgint al llarg del llibre i que s'estén transversalment en el seu anàlisi. També a la societat i a les visions parcials que de la societat i l'església fem tots plegats. D'entrada fa cosa l'afirmació. Però en treu profit per moltes raons. La malaltia és un fet que es produeix i que, tot i tenir causes identificables, també és una mena de misteri de la condició humana. No ens podem culpabilitzar.

També va bé per a parlar de diagnòstic. D'acceptació o no de la malaltia. De pronòstics i teràpies. La malaltia, que és una manifestasió de crisi profunda, es pot superar, pot tenir una sortida positiva.

Hi ha una resistència, una ceguesa, a no voler veure, a l'acceptació d'aquesta realitat de la malaltia que descriu minuciosament. Distorsió de la realitat, depenent del lloc des d'on s'observa la realitat i el grau d'implicació.

2. L'autor no amaga que és a dins de la galàxia que es descriu.

És la seva mirada i preten ser la mirada de la seva generació. La dècada dels seixanta. Una mirada laica, no des de l'atalaia clerical. Des de la perifèria de la institució, de l'església dels barris, dels moviments, dels grups. Una mirada espiritual, contemplativa, afectiva, entre el goig i el dolor. Ho pateix i ho transcendeix des d’una mirada que vol ser des de l’evangeli. No és una observació acadèmica des del saber sociològic sinó rigorosament pastoral o pastoralista. Des de l'experiència concreta. Qui coneix la trajectòria i l'activitat del Quim sap que tots els punts de l'índex Cada afirmació que fa, més encertada o menys, nose la treu de la màniga de l'especulació teòrica sino d'escoltar, recollir, observar i viure directament.

3. Hi havia unes espectatives des del Concili.

 Hi ha una frenada i una involució. Però hi ha un camí a fer. És fàcil aquests dies citar la Sagrada Família Aquest obra que ho vol dir gairebé tot dels continguts de fe en retaule de pedra... El llibre del Quim també vol agafar tots els aspectes que Església i pastoral abracen... Algú, com se li diu a Gaudí, podria argumentar que ho vol tocar tot... Però els genis són així... Militant, apassionat, poeta, treballador, que treballa amb nocturnitat i insistència, lliure,...

Està en moltes batalles però sobretot està en la batalla de l'acompanyament en la reflexió pastoral, amical, fraternal... No és el sociòleg de la lupa i l'estadística sinó de l'observador de la realitat que la viu amb passió. És un llibre que s'explica ell mateix. Que explica com l'autor ha viscut l'experiència d'església com a cristià i com a capellà. Com l'ha sentida i com l'ha imaginat. Com l'ha estimat i com l'ha patit també.

Un llibre que, si l'obriu per l'índex, us pot frenar de llegir-lo d'entrada perquè t'espanta una mica. Sembla que hi és tot, I vol encabir-ho tot, amb tants apartats i subapartats. Després t'adones que no, que és més senzill i clar, que hi ha dues parts ben definides, com ell mateix aclareix, i que els temes i subtemes és la manera que té qui l'escriu per a facilitar-te les coses i ho puguis veure en esquema...

Sembla com si algú li hagués fet la pregunta: "I tu què en penses de l'església?" i ell va i s'explica d'una tirada! Quan t'hi fiques el vas trobant cada vegada més interessant  i et crea la curiositat per avançar o retrocedir en aquesta mena de desplegable que té una coherència interna. La coherència del mètode de revisió de vida que tant ha marcat la seva generació.

Per què es fa interessant i provoca curiositat? Perquè el Quim no diu les coses per erudició i per sorprendre, sinó perquè les veu així. Les ha viscut així i ens ho diu explicant-se, argumentant i sistematitzant. Com és ell, com ho ha viscut.

Parlar de l'església, avui des de dins i sabent com es veu des de fòra...Qui s'atreveix? Qui entra a parlar a cor obert? A mullar-se, com diem... El dia 7 vam cantar el credo, totes les persones, més de 5000, a dins de la Sagrada Família...fantàstic! Si els companys capellans que tenia el costat i davant i darrera...després, haguéssim dit, cadascú, personalment, quin éra el contingut "crec en l'església"...segurament ens haurien sorprès mútuament de les percepcions, sentiments i adhesions de cadascú...I avui mateix, aquí a la sala.

Doncs bé, en Joaquim s'arrisca i surt a la palestra i es despulla i s'atreveix a dir el que pensa, i a classificar aquestes diferents maneres de veure i sentir l'església. I no solament això, explica, segons ell, on es recolza cada una de les tendències i posicionaments. On es fonamenten i què argumenten cada grup. I s'hi entreté, apurant al màxim aquesta mena de dissecció anatòmica del cos eclesial.

Haig de confessar que "les classificacions", en general, em costen d'empassar, perquè sempre consideres que tot és molt transversal i les etiquetes volen objectivar massa...Però reconec que aquí hi ha l'ofici del sociòleg que, com l'emtomòleg classifica les papallones...ell ho fa amb els col.lectius socials...I ho fa amb delicadesa científica...Vull dir que no li he trobat un judici de valor més enllà de la classificació...És clar que si a un determinat grup o tendència, li posa el correlat social bíblic dels fariseus un es pot sentir "ofès" o mal classificat...Però entenc que no fa una classificació moral o de bondat religiosa sinó estrictament sociòlògica.

Ell avisa del seu atreviment tant a l'hora d'escriure el llibre com a l'hora de dir el que diu. I demana, sincerament, la benvolença del lector...Hi ha molts encapçalaments que insisteixen en això i molts d'altres que diuen: "Em sembla" "Potser es podrien..." "Segons jo veig" "Al meu entendre"...I posa grups i moviments en diversos calaixos a l´hora.

«... l’autèntica humilitat de saber i poder compartir el que un creu,
pensa i el poc que sap»

Algú podria pensar que el Quim, amb aquest llibre, vol crear polèmica, vol provocar...La veritat és que no. Vol compartir la seva experiència, senzillament, amb el desig de propiciar un debat lliure, sense prejudicis, i amb la voluntat de crear ponts de diàleg a dins de l'església entre els diversos agents o sectors i entre jerarquia i el conjunt del poble de Déu... Ponts i diàleg que, com ell mateix afirma diverses vegades, sembla que sovint no es volen mantenir...Tant des de dalt com des de baix.

Li sap greu i li dol haver de constatar que emergeix massa sovint la impressió que hi ha, davant de molts reptes que té plantejats l'església, en la seva organització,  "una opció presa prèviament", "el partí pris" dels francesos. Allò no es pot tocar, com si fos un dogma, una veritat històrica inamovible. Aleshores fa la interpretació de trobar-se davant reaccions de por, d'inseguretat, de pèrdua de poder i control...Però no fa judicis de valor o d'intenció...Per això em sembla que és una reflexió respectuosa de les persones i dels grups aludits, que som tots.

Si no hi ha un afany de polemitzar tampoc li trobo la lamentació. Cosa extraordinàriament fàcil avui per totes bandes. Sentir-se víctimes, objecte de marginació i, per tant, dimissió de responsabilitats, sobretot col.lectives...La seva generació que descriu extraordinàriament bé...(Us ho recomano sobretot als que som d'aquesta concreta...i als altres perquè esteu al davant o ens seguiu...) té sentiments de frustració i decepció...i els descriu...però no s'hi rabeja. Ben al contrari, fa autocrítica, fa revisió, i va a fons...

 «enyorant la utopia de les primeres comunitats cristianes»

Va a fons, vull dir que hi ha interiorització, capacitat d'assumir i d'integrar, que hi ha una autèntica espiritualitat en la seva anàlisi i en el seu relat explicatiu. Ell està a dins de la galàxia que descriu i és parcial, obviament, però es deixa interpel.lar i interroga des de l'evangeli de Jesús, des dels valors fonamentals d'aquest evangeli, sabent que tots el podem "utilitzar" per a defensar les nostres posicions però no les fa intocables i les remet sempre a l'experiència fonsa de Jesús: el Jesús que diu el que diu i que emergeix com el que fa la voluntat del Pare que és sempre una voluntat de servei, d'estimació, dels petits, de comunió en la veritat de les Benaurances. I per tant, sempre la tranparència i el diàleg i el consens i el sentit de fraternitat, sense jerarquismes inútils, per poc eficaços en la construcció del Regne.

Si hi ha una espiritualitat també hi ha una teologia de fons. Una teologia que hem mamat, mai millor dit, del Concili Vaticà II, la teologia d'escolta i d'assumpció de la realitat humana per il.luminar-la amb la bona notícia de l'evangeli. Totes les misèries de l'església que descriu entremig del relat són les pròpies misèries i ho són també de les altres institucions del món civil...però no es queda en el diagnòstic. Proposa teràpia, mitjans, mètode, planificació...no dimiteix de la seva responsabilitat com a cristià i com a capellà i com a "expert" pastoralista, que s'ha caminat molts arxiprestats d'arreu de Catalunya.

La segona part, la proposta, és més breu però està molt pensada i és minuciosa en moltes propostes pràctiques. I imaginativa. I d'un optimisme esperançat, o d'una esperança hebraica...Com em va dir ahir un company capellà que ha anat al curs de formació permanent on el Quim participa...Després de la seva lliçó, comentàven entre els capellans assistents: "sí, està molt bé, aquest és el teu desig, el que tu desitges". Sí és clar el que ell...però també els directament implicats, hauríem de desitjar!

És un llibre que, en aquesta segona part, fa plantejar preguntes al lector que hi va entrant. Preguntes que surten sense rebuscar, espontàniament. Preguntes innocents, per òbvies. De sentit comú, que ja sabem que són les més difícils d'entendre...Les més compromeses...Jo diria que hi ha, en aquestes preguntes, que només insinua, les càrregues de profunditat del llibre. La seva interpel.lació. (.)

Algunes d'aquestes preguntes:

– Si els laics són el gruix més important de l'església i així s'ha fet palès en la teologia conciliar...com és que encara no es posen els mitjans perquè facin el seu paper en el conjunt de l'Església?

– Si hi ha una penúria gravíssima d'efectius responsables de les comunitats... perquè no es preparen alternatives?

– Si l'evangeli és el referent  de l'església i ella només és instrument del missatge de Jesús, com la lluna reflecteix imperfectiblement el sol... i només una cara... segons la imatge dels Sants Pares... per què hi ha una resistència tant gran a la reforma i el canvi de model, subjecte finalment als canvis històrics?

– Qui té por al diàleg?

– I encara: quines reaccions provocarà? Portarà al debat com el deles monges de la SF?

– Farem autocrítica?

Què estem sembrant ara? A un bisbe que no entenia l'acció pastoral que féiem a la perifèria... li vaig dir: Miri el que ara hi ha de viu en les nostres comunitats es va sembrar fa 20 anys... Creu vostè que ara estem sembrant millor? I a un altre responsable que li proposava d'assajar un centre de serveis pastoral ampli portat per laics, em va dir: "Josep Maria, no tenim laics". No hi ha més preguntes... 

El llibre té un to profètic, perquè ve de la denúncia del que no va bé. Fa de notari de la realitat i de les actituds que no volen veure o no es comprometen a transformar-la, a evangelitzarla i porta cap a l'anunci del que es podria fer, el que s'hauria de fer segons els valors de l'evangeli i tenint com a referent el model conciliar.

És un llibre de maduresa...( “en un temps que em sembla de més maduresa humana... durant 10 anys”) perquè s'ha teixit lentament encara que li hagi sorti a raig. I no és fruit d'una rauxa o d'una inspiració  d'estiu... Recull apunts i escrits que devia tenir en aquelles carpetes de color marró o blau del Gornal... però sobretot recull les converses, els treballs de grup, els esquemes a la pissarra de torn, la reflexió en moments emotivament forts com són, sobretot les vides que s'han anat apagant dels pares, vides de creients actius i participadors de l'església com han sigut els seus pares. «Que m’han engendrat en la fe cristiana i m’han fet sentir Església».

És, evidentment, un llibre inacabat. Potser és un llibre començat. Un llibre que fa balanç, que situa, contextualitza, ens col.loca a dins de la galàxia, ens dóna perspectiva, ens interpel·la...

Un llibre però integral, en el sentit que vol relligar tots els aspectes bàsics i  entrellaçats del que constitueix  l'església...Parla dels religiosos, de l'escola, de la catequesi, de la litúrgia, de l'economia, de com organitzar el consell pastoral...

I ho fa des d'una perspectiva també integral, que respon a un model d'església fonamentat en el Vaticà II que consolida el recentrament en els laics (teologia laical).

I deixeu-me fer també una extrapolació poètica i coyuntural...

És un llibre "genial" com l'obra de l'Antoni Gaudí...ell havia imaginat el temple, n'havia construit maquetes, però només va poder fer una façana i va deixar que d'altres la continuessin...

Em sembla que el Quim ens diu això en aquest llibre:

«Mireu amics i amigues: En el silenci obligat entre problemes de salut -parla de la próstata però hi va haver el cor també- i estar pels pares en els seus darrers mesos de vida i entre l'un i l'altre...he pensat que els amics i interessats en això de l'església, us havia de dir el que jo sento i penso, després d'haver viscut, disfrutat i patit, ser-ne un membre apassionat. Vosaltres direu.»

Joaquim, gràcies per aquest regal que el portaves dins de les entranyes i que ens l'ofereixes humilment i atrevida. Felicitats pel fruit de la teva gosadia esperançada... I per molts anys, dels teus seixanta que estàs a punt de complir...El temps passa volant... Però la teva passió per l'església i les persones, roman indemne malgrat les tempestes.

Per acabar deixeu-me llegir un poema del Quim que ens va enviar com a felicitació de Pasqua del 2009 i que reflecteix  el que he dit més amunt, ara en llenguatge poètic:

Pasqua del 2009

(extret de la felicitació pasqual que ens va enviar als seus nombrosos amics)

La  nit de Pasqua és la nit en la que neix el sol,

en la que descobrim el dolor i la mort

com fecunditat d´una dinàmica de vida i d´amor.

És la nit en la que neix el sol,

en les llums de tanta generositat vera

en les acollides que rebem de tanta persona neta.

Si somiem una Terra que no sigui la gàbia de la humanitat,

Pasqua és la nit en la que neix el sol

i ens invita a construir un planeta, Casa-mare de fraternitat.

Si albirem un País de fites sobiranes,

en el que Déu en primavera hi passava,

Pasqua és la nit que llum clama,

que amb Déu ens aparella

i on la llibertat brilla.

Si cerquem somriures i blanques mirades

que apuntin horitzons de caminar junts,

guiats pels pacífics estels,

Pasqua és la nit esclatant

de l'etern estimar-se.

Si anhelem una església humil, oberta i acollidora

Pasqua és la nit de la resurrecció,

de la renovació d’unes comunitats corresponsables i servidores.

Presentació de Josep Bonil del llibre «Fantasies sense barret»

Carme Rovira i Josep Bonil durant la presentació

 A continuació, la intervenció de Josep Bonil, professor i psicopedagog, durant la presentació del llibre Fantasies sense barret de Carme Rovira a la llibreria Claret de Barcelona, dimarts 14 de desembre del 2010:

 «Per mi és un plaer poder estar aquí avui acompanyant a la Carme en la presentació del seu últim llibre. I cal dir últim perquè la Carme ja ha publicat uns quants llibres. I ves per on, tot i que he compartit amb la Carme multitud de sessions de treball, recitals poètics, conferències i aventures inconfessables estic molt nerviós, dons no sé si trobaré les paraules que em permetin parlar de l’obra de la Carme.

La Carme sempre diu que la poesia no està de moda i que costa animar-se a llegir-la  per això he pensat que us parlaré del que he trobat jo llegint el llibre de la Carme.

Dedica una part del llibre als animals. Aquest és un tema que agrada especialment a la Carme, que aprofita qualsevol situació per explicar-te una història d’animals. Un dia em va parlar d’un restaurant americà on servien croquetes de cocodril. Dons si voleu saber coses d’animals llegiu poesies com Osset de peluix...

En una altre part del llibre la trobareu que parla d’aliments. Això sempre ho fa la Carme, o bé dedica tota una poesia a aliments (De tot una mica) o bé en algun punt de la poesia apareix un aliment. Penseu que a la Carme li encanta provar aliments nou i sempre ens convida a experimentar amb salses,  melmelades estranyes (melmelada de jalapenyo)...

També trobareu una part del llibre amb poesies que tenen com a tema generals la justícia. A la Carme no li agrada dir-li a ningú el que ha de pensar, no li agrada dir-vos que està bé i que està malament, ella diu el que pensa i deixa que cadascú construeixi la seva opinió. Però quan et diu el que pensa ho té molt clar i en aquest sentit les poesies que parlen de l’aigua són molt clares. Per a la Carme al món passen coses que no són tolerables. El que ens proposa la Carme és una poesia per ajudar-nos a pensar sobre allò que a ella li preocupa.

Llegir les poesies de la Carme és una manera de viatjar des de casa. Només cal seure al sofà o estar-se al llit i llegir poesies com Màgia entre dos o Panxa Creix. Les poesies de la Carme us mostraran el món. Tant siguin els llocs llunyans com allò que passa al nostre voltant. El llibre és com un trampolí per llançar-se al món i conèixer millor el que passa al Planeta.

I per últim, que mai ningú pregunti que vol dir la Carme amb la poesia. La resposta és molt clara, la Carme no vol dir res. L’únic que vol és que penseu, imagineu, que aneu més enllà del que ella explica i fins i tot, que si voleu, li feu arribar el que la poesia us ha fet imaginar. Tot això ho trobareu a El dia de cumple poemes... allà trobareu a la Carme en tota la seva saviesa.

Cada llibre és una aventura.»

Avui presentem els llibres premiats al III certamen Paraules a Icària

Us convidem a la presentació dels llibres guardonats al III certamen Paraules a Icària (2011) a càrrec de Ferran Soriano, empresari català.

Dia: dijous 28 d'abril
Lloc: Biblioteca Poblenou-Manuel Arranz (c. Joncar 35, de Barcelona)
Hora: a les set de la tarda

Us hi esperem!
 

 

 

Cent cinquanta videojocs per a PlayStation 3. Setze relats quasi surrealistes (narrativa)
d'Aleix Ortuño 

 

 

 

Thesaurus. Ombres a Barcelona
(narrativa juvenil) d'Àfrica Ragel

 

 

 

 

 

Latencias (poesia)
de Susana Martínez

Xerrada «Confia en les teves emocions» amb Carme J. Huertas

Us convidem a la xerrada-debat «Confia en les teves emocions», a càrrec de Carme J. Huertas, autora del llibre Tots els dilluns són dolents, obra guardonada a la categoria de narrativa, El cistell, del II certamen Paraules a Icària (Barcelona, 2010).

Dia: dijous 10 de març
Lloc: sala polivalent de la biblioteca Can Baró de Corbera de Llobregat
Hora: a les set de la tarda

Aquesta xerrada està emmarcada en els actes del 8 de març, Dia Internacional de la Dona, i ha estat organitzada per l'Associació Dones amb coratge, la biblioteca municipal can Baró i el Servei de Polítiques d'Igualtat de l'Ajuntament de Corbera de Llobregat.

► invitació a la xerrada (pdf)

► cartell actes Dia de la Dona a Corbera (pdf)

Us hi esperem!

Una cita ineludible amb la literatura

Dijous 24, lliurament de premis del III certamen Paraules a Icària

CAMÍ D’ICÀRIA, HOMES I DONES A LA RECERCA DE LA UTOPIA

Edicions Saragossa i l’Ajuntament de Barcelona (Districte de Sant Martí) us conviden a la festa de lliurament de premis del III certamen literari Paraules a Icària. L’acte comptarà amb la presència de Jordi Llompart, director de cinema i periodista, que dissertarà sobre Creació, cultura i comunicació.

 

Enguany, i com a novetat, els Jurats han resolt dos finalistes per a cada una de les categories –El cistell (narrativa), Relats (narrativa juvenil) i Ritmes (poesia). Durant la festa s’anunciaran els tres guanyadors de l’edició d’entre les sis persones finalistes i també es farà pública la configuració d’aquests jurats, en els quals hi ha membres destacats del món de la literatura i de la cultura.

L’acte tindrà lloc aquest dijous 24 de febrer, a les set de la tarda a l’Auditori de la UPF-Campus de la Comunicació (c. Roc Boronat 138, de Barcelona).

Entrevista a Carme Rovira a Ràdio i Televisió d'Andorra

Carme Rovira ha presentat aquest vespre els seus llibres de poesia publicats per Edicions Saragossa (Entre llençols i Fantasies sense barret) al teatre de la Fada, a Andorra la Vella. Vet aquí l'entrevista amb l'autora que ha emès avui Ràdio i Televisió d'Andorra.

Debat «Església, mare i creu»

Més de vuitanta persones han assistit aquest vespre a la llibreria Claret a la presentació del llibre Església, mare i creu, de Joaquim M. Cervera.

Josep M. Fisa, capellà i fundador de Solidança, ha presentat aquest títol amb una anàlisi exhaustiva i propera. Fisa, junt amb l'editora, Rosa M. Zaragoza, han proposat obrir un debat sobre els continguts del llibre. Vet aquí l'espai per a fer comentaris, propostes, suggeriments i enriquir així un material que projecta una Església de futur amb un paper rellevant dels laics.

(Llegiu aquí la contra del llibre)

Avui, «Sóc avi» a la llibreria L'Espolsada

Aquest vespre presentem Sóc avi a la llibreria L'Espolsada de les Franqueses del Vallès. L'acte, a càrrec de Maria Gaja, pedagoga i àvia, tindrà lloc a les vuit del vespre.

Us hi esperem!

III certamen Paraules a Icària

EDICIONS SARAGOSSA i el DISTRICTE DE SANT MARTÍ, de l’Ajuntament de Barcelona, convoquen un certamen literari amb l’objectiu de promoure la creació literària i fomentar el plaer de la lectura.

La convocatòria va ser publicada al Butlletí Oficial de la Província de Barcelona el 9/06/2010.


BASES DEL III CERTAMEN
1. Els originals seran escrits en llengua catalana o castellana.
2. El certamen és obert a la participació de tothom, sense limitación d’edat, nacionalitat o residència.
3. Cada autor/a pot presentar únicament un original per a cada categoria.
4. Els originals han de ser inèdits i no premiats en altres certàmens o concursos.
5. S’han de presentar mecanografiats a doble espai, a una cara, amb lletra Times New Roman, cos 12, o Arial, cos 10, en fulls DIN-A4 (1.850 caràcters).
6. L’extensió del text variarà segons la categoria:

• El cistell: mínim 125 folis i màxim 250 folis 
• Relats: mínim 125 folis i màxim 250 folis (llibre); mínim 15 folis i màxim 30 folis (article)  
• Ritmes: mínim 40 poemes i màxim 100 poemes

7. Els originals han d’anar encapçalats per un títol.
8. S’hauran de lliurar abans del divendres 29 d’octubre del 2010 a: Edicions Saragossa, apartat de correus 21110, de Barcelona.
9. S’hauran de presentar cinc còpies impreses de l’obra i un CD que contingui l’original. En ambdós casos hi ha de constar: «Paraules a Icària». Títol de l’original i categoria a la qual es presenta. Pseudònim de l’autor/a. Juntament amb l’original s’haurà de presentar: 

• Una carta dirigida a Edicions Saragossa indicant expressament: «Conec les bases de la present convocatòria del Certamen Paraules a Icària i accepto de complir-les», signat amb el pseudònim. 
• També s’ha d’entregar un sobre, tancat, de mida quartilla, amb el títol de l’original i, a dintre, un full amb les dades de l’autor/a: nom, cognoms, adreça, NIF, telèfon i correu electrònic (si en té).

L’incompliment d’aquests requisits suposarà que els treballs presentats no siguin admesos.
10. Hi haurà tres jurats, un per a cada categoria, cadascun dels quals estarà constituït per cinc persones: un representant de l’Editorial, un representant del Districte de Sant Martí, un personatge rellevant en l’àmbit cultural i dues persones del Districte. La seva composició es farà pública en l’acte de lliurament dels premis.
11. El Jurat donarà a conèixer la resolució del certamen en un acte públic que tindrà lloc el 24 de febrer del 2011. El seu veredicte serà inapel·lable.
12. Els originals no premiats es podran recollir durant un termini de dos mesos (a partir de l’endemà de la resolució del certamen i fins a l’abril del 2011). Un cop transcorregut aquest termini, l’organització entendrà que els autors/es hi renuncien i destruirà els originals.
13. Cada jurat atorgarà un únic guardó per a la seva categoria i es reserva la facultat de declarar-la deserta si ho considera oportú.
14. Els guanyadors de cada categoria rebran un certificat acreditatiu i signaran un contracte amb Edicions Saragossa per a l’edició de 1.000 exemplars de l’obra (600 exemplars per a la categoria Ritmes i 600 per a la categoria Relats en cas que l’obra premiada sigui un article). També rebran una dotació econòmica de 1.200,00 € (500,00 € en el cas de l’article premiat a la categoria Relats), amb la deducció de la retenció del 18% de l’IRPF, per part del Districte de Sant Martí.
15. Sobre els drets d'autor: Els autors/es premiats cediran a Edicions Saragossa en exclusiva tots els drets d'explotació de la seva obra. La dotació econòmica del premi no va a compte dels drets d'autor i, per tant, l'editorial pagarà aquests drets a partir del primer exemplar venut de l'obra un cop editada.
16. El fet de prendre part en aquest certamen comporta l’acceptació d’aquestes bases. Els convocants resoldran qualsevol aspecte no previst que es pugui plantejar.


CATEGORIES

A. EL CISTELL. Narrativa per a lectors adults, amb qualsevol dels continguts següents:

• Relats de fragments de la pròpia vida: vivències, sentiments, records, petites i/o grans històries. 
• Experiències, instruments o reflexions vinculats al camp educatiu.
•  Narracions de ficció arrelades en un lloc, tradició i/o costums de les nostres terres.

B. RELATS. Narrativa i/o assaig adreçats als lectors joves. Poden optar a aquesta categoria les obres, llibre o article, que abordin un compromís personal i/o col·lectiu. Els escrits han d’oferir claus d’interpretació d’un món globalitzat i complex tot creant opinió i afavorint el pensament crític.  

C. RITMES. Poemes per a lectors adults.

LLIURAMENT DELS PREMIS: Se celebrarà el dijous 24 de febrer del 2011.

Per a descarregar-vos les bases en pdf cliqueu aquí. 

Vinyet Panyella presentarà "Societat anònima" de Maria Patricio

Poesia d'anònims i significatius

El proper dijous 3 de juny tenim una cita a la llibreria Catalònia. La poetessa Vinyet Panyella presentarà el llibre de poesia Societat anònima. 24 hores a la finestra de Maria Patricio Mulero. Es tracta de l'obra guardonada a la categoria de poesia Ritmes del II certamen Paraules a Icària (Barcelona, 2010). L'acte tindrà lloc a les set de la tarda a la llibreria Catalònia (ronda Sant Pere, 3). Hi sou tots convidats!
 
Materials i enllaços
- Fitxa del llibre
- Coberta del llibre
- Dossier de premsa II certamen
- Bases del III certamen Paraules a Icària
- Reportatge de Sant Jordi (amb entrevista amb l'autora) 
- Visiteu aquí el bloc literari de l'autora.


Per a qualsevol informació, no dubteu en contactar-nos.


 

Laura Mor - 667 25 58 18
Comunicació d'Edicions Saragossa
EdicionsSaragossa.cat

Sant Jordi 2010

Per la diada de Sant Jordi, Llums de la Ciutat va fer un reportatge especial dedicat a la nostra editorial. No us perdeu l'entrevista amb l'editora, Rosa M. Zaragoza, així com les paraules de tres autors de la casa: la guanyadora de la categoria "Ritmes" d'enguany, Maria Patricio, el guanyador de "Relats", David Folch, i Carme Rovira, autora del llibre Entre llençols.

Veure vídeo

«La bellesa de l’ésser humà destaca per sobre de la grisor de la rutina»

Dilluns 19 d’abril Andreu Martín va presentar l’edició de les obres premiades al II certamen Paraules a Icària. Vet aquí la intervenció de la guardonada a la categoria Ritmes, de poesia, Maria Patricio:

«Com podria presentar el meu poemari, Societat anònima. 24 hores a la finestra, de forma coherent, és a dir, sense mostrar la seva identitat personal i individual, sinó l’essència del missatge que volia donar. I en cinc minuts, òbviament. El temps de deixar reposar unes magdalenes, d’aquelles que tenen un poder tan evocatiu. O el temps que passi un metro, com el que us ha dut a tots fins aquí, i que us durà d’aquí fins a qui sap on, i almenys a mi, m’encantaria saber-ho… així que aprofito a tots per donar-vos les gràcies per acompanyar-me en aquest moment, que us intento explicar el perquè de les petites històries del meu llibre aquí en aquesta fàbrica, que és on, per exemple, hi va treballar un temps la meva àvia i la seva germana bessona…

No voldria (ni crec que pogués) parlar de totes les veus que s’han incorporat a la meva escriptura, tot i que hauria d’agrair a alguns presents les recomanacions que m’han dut a les lectures que han omplert de sentit la meva vida: el teòleg que em parlà de Rilke, el casset del cantautor dels pares que cantava León Felipe, els amics que em van regalar McCullers, Auden, Hesse…

I sense voler-ho, ja he posat cara i nom a l’anonimat. No hi ha res a fer. La bellesa de l’ésser humà destaca per sobre de la grisor de la rutina, de la uniformitat de la massa… no s’ha de confondre la igualtat entre humans, amb que, almenys en el meu cas, per tal de comprendre-la i apreciar-la, cal saber com respira cadascú. No pot valorar-se la totalitat sense entendre’n les parts d’aquesta urbana societat anònima. Això és el que he intentat fer. I a més recompensa. Les històries de cada hora del dia mostren una varietat i una intensitat que a mi m’ha dut al més clar enamorament de tots els personatges.

Deuen quedar-me tres minuts. El que dura una caçó, vaja. Llàstima que no sigui el mateix, ho sé perquè sovint escric escoltant cançons i sé del poder evocatiu que tenen per mirar-se endins. Però aquí ha estat la diferència. Amb Societat anònima he buscat mirar enfora. En un gest optimista, perquè a vegades quan la nit cau a sobre nostre, és el món que gira, que ens recorda per on surt el sol.

Això és Societat anònima. Un ventall d’hores que miren des de la finestra tot el que hi ha fora. Tot el que val la pena, amagat entre el materialisme dens i uniformitzador que ens confon. També ha estat anar un pas més enllà en els versos d’Alberto Caeiro, aquells que diuen “No tinc ambicions ni desitjos, ser poeta no és una ambició meva, és la meva manera d’estar sola”, a integrar-los en les paraules de Herman Hesse a Demian: “Els homes es refugien els uns en els altres, perquè tenen por els uns dels altres…Només tenim por quan no estem d’acord amb nosaltres mateixos. Tenen por perquè mai no s’han conegut ells mateixos. Una comunitat d’éssers humans que tenen por de l’inconegut dins ells mateixos!”. També ha estat una mica el que jo dic “sortir de l’armari”, i escriure no només a nivell vivencial i íntim sinó en una recerca estètica cap al meu tema: la esperança.

Per això aquesta Societat anònima no m’ha sortit pessimista, sinó amb una mirada conciliadora entre la capacitat humana i el perill de la grisor. Hi ha històries pròpies, òbviament, perquè aquest pas de coneixe’s a un mateix també està implícit en el moviment cap a la comprensió de l’altre. Però sobretot, crec que hi ha tendresa. La tendresa de saber-nos anònims, i tanmateix importants, en petits instants de bellesa, que podem trobar en cada cantonada d’aquesta gran ciutat, i de tot arreu.

Potser em faltava omplir un minut. És tot vostre, per estrenar i que sorgeixi qualsevol postal inoblidable. Moltes gràcies.»

Maria Patricio Mulero

La presentació de "Lluna creixent al sud" de Carme Turégano

Fotografies de Zarza.

Presentem "Una delicada indiscreció" de SERGI ROCHE

Aquest dimarts 16 presentem el llibre Una delicada indiscreció de SERGI ROCHE, a càrrec d’EDUARD MIRÓ, poeta i filòleg. L’acte tindrà lloc a les set de la tarda, a la Sala dels Arcs de la llibreria Catalònia, ronda de Sant Pere, 3.

Us hi esperem!

Avui presentem "Entre llençols"

Avui dijous 21 de gener a les set de la tarda presentem el llibre de poesia eròtica Entre llençols. Poemes per a la tauleta de nit, de Carme Rovira. L'acte, a càrrec de Rosa M. Pujol i Vilallonga, degana de la Facultat de Ciències de l'Educació de la UAB, tindrà lloc a la Casa del Llibre (passeig de Gràcia 62), a Barcelona.

Per anar fent boca, us n'oferim un tastet:

Creació

Somni voluptuós sang
anhel, perfum, flor
neu, dansa, ocell
mar, pluja, sol, esperma,
ventre i bellesa,
obra de poeta, creació.

Sobre l'autoraCarme Rovira va néixer a Barcelona l’any 1942, va viure a París i viatjant descobreix món, però el que més li plau és llegir i escriure. Escriure per a infants (ha rebut diversos premis) i per a adults; comunicar amb autors i amb lectors, compartir-hi la imaginació creativa; oferir als altres les seves petites i/o grans experiències, la seva actitud davant la vida. Ha publicat llibres per a infants, els seus poemes són inclosos en llibres de text i porta a terme tallers de poesia a les escoles. Pel que fa als adults ha col·laborat en diversos llibres col·lectius de narració i poesia.
Amb el relat Sostre de somnis obté una menció especial del jurat internacional Forum Femmes Méditerranée 1997. El pintor Josep Baqués incorpora poemes del llibre Entre llençols en la carpeta gràfica Viure el Silenci; Albert Guinovart musica poemes del llibre i els inclou al CD Austràlia. Amb el títol Ciència i Poesia lliguen col·labora amb el Departament de Didàctiques de la Matemàtica i la Ciència Experimental de la UAB.

«La roca vora el mar» de Miquel Àngel Pérez

Edicions Saragossa us convida a la presentació del llibre La roca vora el mar, de Miquel Àngel Pérez. L’acte, a càrrec de Salvador Bacardit, periodista i delegat episcopal de Càritas diocesana de Barcelona, tindrà lloc el proper dimarts 2 de juny a les set de la tarda a la llibreria Claret (c. Roger de Llúria, 5, de Barcelona).

Us hi esperem!
-------------------------------------------------

L'autor: Miquel Àngel Pérez Sánchez
Nascut a Barcelona el 22 d’abril de 1964, viu a Santa Coloma de Gramenet. És capellà, tècnic en electricitat i electrònica i ha estudiat teologia. Professionalment, ha treballat com a conductor de trens.

Entre les seves aficions hi ha la lectura, sortir a la muntanya i anar en bicicleta. Al seu recorregut biogràfic destaca la seva estada com a seminarista al barri de la Teixonera i a Sants. Ha estat vicari a Mollet, missioner al nord del Camerun i rector a Singuerlin.

La roca del sacrifici, obra premiada al I certamen Paraules a Icària
Aquesta obra ha estat possible per diferents motivacions: les mateixes ganes d’escriure, el desig de humanitat i de justícia, i la reflexió sobre el que ell anomena «la injustícia amb molts musulmans». Aquest és el primer premi literari que rep.

Ens explica que ell estava al Camerun quan es van produir els atemptats a Madrid (2004): no va veure cap imatge, tota la informació que en va rebre va ser per ràdio. Recorda que un home es va apropar a la missió on vivia i li digué que els atemptats no eren motivats per l’Islam; que per a ell la religió era una cosa ben diferent. En el seu relat hi afegeix: «al cap de poca estona, caminant pels camps, li vaig donar un caramel a un nen molt petit que anava amb una dona. Ella em donà un carbassó que portava del camp. Em va descol·locar la seva generositat, el seu somriure. Vaig entendre la queixa d’aquell home. L’esperit de Déu està en tots els homes».

Síntesi de l’obra
En Toni i l’Alamín consoliden la seva amistat enmig de la problemàtica que comporten el pas de l’adolescència a la joventut i la integració dels immigrants vinguts de l’altra banda del Mediterrani. Ells dos, les relacions amb la família, els companys i el teixit social de l’entorn, els estudis i l’oci tot evoluciona amb els esdeveniments. Pas a pas, dia a dia, descobreixen la discriminació i la igualtat, la vida i la mort, la manipulació dels adults i la construcció de la personalitat, la fidelitat i la traïció, la passivitat i la implicació. I, per sobre de tot, la força de l’estimació i l’amistat manifestades amb la paraula, el gest i la vida de cada dia.