Entrevista a Ruth Roig

«Un cop acceptades les físiques, penso que les conseqüències socials són pitjors»

Ruth Roig narra el seu testimoni de lluita i d’esperança en el seu relat «Camí d’esculls»

Carme Munté

Als 19 anys va patir un greu accident de trànsit que li va capgirar la vida. Moltes il·lusions van quedar estroncades en aquella cuneta de la carretera que uneix les poblacions de Falset i Marçà (Priorat). Era la matinada del 31 de juliol del 1995 i des d’aleshores la Ruth Roig Margalef ha hagut de lluitar de valent per tal de deixar en paper mullat les previsions més pessimistes que li auguraven una vida en estat vegetatiu. Ha hagut de començar de zero en moltes coses bàsiques (menjar, parlar, caminar...) però gràcies a l’esforç personal, a la lluita dels seus pares contra tot pronòstic i a la complicitat d’un gran nombre de professionals, ara la Ruth Roig és una persona força autònoma i amb un munt d’inquietuds que, en bona part, pot satisfer. En el seu relat Camí d’esculls (Edicions Saragossa), exposa el seu testimoni de lluita i d’esperança perquè, com ella mateix diu, «a la vida tots hem de superar proves i, per més difícils que siguin, no ens hem de deixar vèncer mai».

Què t’ha motivat a posar per escrit les experiències viscudes des del dia de l’accident?

M’ha motivat a posar per escrit les experiències viscudes primerament perquè un metge de formes de comunicació (perquè, jo no havia de parlar) em posava de deures escrits l’expressió de les diferents coses que envoltaven la meva vida. Després tenia ganes de treure tot el que tenia i em sentia bé fent-ho (més tard vaig saber que era una recomanació psicològica) Tot això ho feia per escrit, m’agradava fer-ho. Així mateix, crec que la meva experiència pot enriquir altres persones en el sentit que pot ajudar-les a no defallir i a perseverar en la vida.

Quines són les claus que expliquen el teu testimoni de lluita i d’esperança malgrat les previsions més pessimistes?

Les claus que expliquen aquest testimoni de lluita i d’esperança són dues. Primerament els meus pares, que han sabut afrontar amb serenitat les dures circumstàncies que la vida els ha donat i que, sobretot, han tirat endavant malgrat les previsions més pessimistes. Gràcies a la seva iniciativa i a la seva lluita aferrissada, han aconseguit que a poc a poc la recuperació anés sent una realitat. En segon lloc també ha estat molt important per a mi la fe que ja tenia i que continuo tenint.

En el teu relat fas una petició molt incisiva: demanes als professionals de la medicina que siguin més prudents a l’hora de fer un diagnòstic.

En el meu relat faig una petició concreta als professionals mèdics: més prudència a l’hora de fer un diagnòstic perquè cada cos, segons l’estat en què es troba, pot reaccionar d’una manera o d’un altra. Mentre hi ha vida hi ha esperança. La meva experiència en aquest sentit va ser que no parlaria, no hi veuria, seria un vegetal i tindria una dependència total, cosa que per sort puc desmentir.

Quins són els principals esculls que t’has trobat al llarg d’aquests anys?

Penso que, d’esculls, a Barcelona n’hi ha molts (si no ets autònoma o tens una cadira elèctrica que pugi esglaons i salti!, cosa que evidentment jo no tinc). Personalment, m’he trobat dificultats al metro: ascensors que sent per a gent que no pot caminar els agafa tothom, dificultats a l’hora d’accedir al vagó... Els lavabos són un altre element públic que necessita millorar. És molt difícil trobar-ne un d’adaptat i, quan el trobes, moltes vegades l’acaben utilitzant persones que no estan discapacitades. Però més enllà de les dificultats físiques, un accident com el que jo vaig patir també té unes conseqüències socials tant pel que fa a la relació de mi amb els altres com dels altres amb mi. Molts no saben com tractar-me i se senten incòmodes amb mi. Un cop acceptades les físiques, penso que les conseqüències socials són pitjors.

En aquest llibre fas una lectura positiva de la teva situació.

Penso que és important fer una lectura positiva de la meva situació i de les meves dificultats per veure si algú pot solucionar aquests problemes. Hi ha una pila de coses que no puc fer, és clar, però sóc perseverant i lluitadora de mena, i gaudeixo de les que sí que puc fer. El fet d’anar amb cadira de rodes no m’impedeix pas parlar —amb dificultats— ni escriure —amb ordinador, i també amb dificultats—. A la vida tots hem de superar proves i, per més difícils que siguin, no ens hem de deixar vèncer mai. D’altra banda jo veig el meu futur molt incert, però gràcies a Déu tinc una família.

Catalunya Cristiana, “Des del carrer”,
pàg. 40, 20/05/10