Presentació de Josep M. Fisa del llibre «Església, mare i creu»

Joaquim M. Cervera, Josep M. Fisa i Rosa m. Zaragoza durant la presentació del llibre

Intervenció de Josep M. Fisa durant la presentació del llibre Església, mare i creu de Joaquim M. Cervera el passat 17 de novembre del 2010 a la llibreria Claret de Barcelona:

No voldria que us prenguéssiu l'afirmació en broma polonesa però: "Algú havia de fer aquest llibre". I celebro que aquest llibre l'hagis escrit tu, Quim. Ho celebro perquè és un llibre oportú, valent, testimonial,que ens resitua. I ens fa comprendre el que vivim tots els qui ens estimem l'Església o tenim interès per saber d'ella.

I això no es pot fer sense posar-hi les entranyes. I tu les hi poses. És un llibre gestat, treballat per dins i on l’autor hi aboca tota la teva experiència personal, pastoral, de reflexió compartida, de coneixement especialitzat del tema. Rumiat una i altre vegada. Per això li surt i el transcriu quan es dóna el moment de fer-lo. Com en un part (.)

Un llibre que no és una anàlisi sociològica, però que recull els seus treballs i reflexions fetes des d’aquest biaix. No és un llibre de teologia però en té i molta, com el mateix títol ja insinua... No és un llibre fet per encàrreg com els altres que ja ha editat... Però sí que ho és per encàrreg de la seva consciència: l'havia de fer. I l'ha fet calladament, en el silenci entre operacions i etapes d'emocions intenses... Per això és un llibre que li neix de les entranyes...

Algunes claus de lectura d’aquest llibre:

1. L'Església està malalta.

És una comparació que va sorgint al llarg del llibre i que s'estén transversalment en el seu anàlisi. També a la societat i a les visions parcials que de la societat i l'església fem tots plegats. D'entrada fa cosa l'afirmació. Però en treu profit per moltes raons. La malaltia és un fet que es produeix i que, tot i tenir causes identificables, també és una mena de misteri de la condició humana. No ens podem culpabilitzar.

També va bé per a parlar de diagnòstic. D'acceptació o no de la malaltia. De pronòstics i teràpies. La malaltia, que és una manifestasió de crisi profunda, es pot superar, pot tenir una sortida positiva.

Hi ha una resistència, una ceguesa, a no voler veure, a l'acceptació d'aquesta realitat de la malaltia que descriu minuciosament. Distorsió de la realitat, depenent del lloc des d'on s'observa la realitat i el grau d'implicació.

2. L'autor no amaga que és a dins de la galàxia que es descriu.

És la seva mirada i preten ser la mirada de la seva generació. La dècada dels seixanta. Una mirada laica, no des de l'atalaia clerical. Des de la perifèria de la institució, de l'església dels barris, dels moviments, dels grups. Una mirada espiritual, contemplativa, afectiva, entre el goig i el dolor. Ho pateix i ho transcendeix des d’una mirada que vol ser des de l’evangeli. No és una observació acadèmica des del saber sociològic sinó rigorosament pastoral o pastoralista. Des de l'experiència concreta. Qui coneix la trajectòria i l'activitat del Quim sap que tots els punts de l'índex Cada afirmació que fa, més encertada o menys, nose la treu de la màniga de l'especulació teòrica sino d'escoltar, recollir, observar i viure directament.

3. Hi havia unes espectatives des del Concili.

 Hi ha una frenada i una involució. Però hi ha un camí a fer. És fàcil aquests dies citar la Sagrada Família Aquest obra que ho vol dir gairebé tot dels continguts de fe en retaule de pedra... El llibre del Quim també vol agafar tots els aspectes que Església i pastoral abracen... Algú, com se li diu a Gaudí, podria argumentar que ho vol tocar tot... Però els genis són així... Militant, apassionat, poeta, treballador, que treballa amb nocturnitat i insistència, lliure,...

Està en moltes batalles però sobretot està en la batalla de l'acompanyament en la reflexió pastoral, amical, fraternal... No és el sociòleg de la lupa i l'estadística sinó de l'observador de la realitat que la viu amb passió. És un llibre que s'explica ell mateix. Que explica com l'autor ha viscut l'experiència d'església com a cristià i com a capellà. Com l'ha sentida i com l'ha imaginat. Com l'ha estimat i com l'ha patit també.

Un llibre que, si l'obriu per l'índex, us pot frenar de llegir-lo d'entrada perquè t'espanta una mica. Sembla que hi és tot, I vol encabir-ho tot, amb tants apartats i subapartats. Després t'adones que no, que és més senzill i clar, que hi ha dues parts ben definides, com ell mateix aclareix, i que els temes i subtemes és la manera que té qui l'escriu per a facilitar-te les coses i ho puguis veure en esquema...

Sembla com si algú li hagués fet la pregunta: "I tu què en penses de l'església?" i ell va i s'explica d'una tirada! Quan t'hi fiques el vas trobant cada vegada més interessant  i et crea la curiositat per avançar o retrocedir en aquesta mena de desplegable que té una coherència interna. La coherència del mètode de revisió de vida que tant ha marcat la seva generació.

Per què es fa interessant i provoca curiositat? Perquè el Quim no diu les coses per erudició i per sorprendre, sinó perquè les veu així. Les ha viscut així i ens ho diu explicant-se, argumentant i sistematitzant. Com és ell, com ho ha viscut.

Parlar de l'església, avui des de dins i sabent com es veu des de fòra...Qui s'atreveix? Qui entra a parlar a cor obert? A mullar-se, com diem... El dia 7 vam cantar el credo, totes les persones, més de 5000, a dins de la Sagrada Família...fantàstic! Si els companys capellans que tenia el costat i davant i darrera...després, haguéssim dit, cadascú, personalment, quin éra el contingut "crec en l'església"...segurament ens haurien sorprès mútuament de les percepcions, sentiments i adhesions de cadascú...I avui mateix, aquí a la sala.

Doncs bé, en Joaquim s'arrisca i surt a la palestra i es despulla i s'atreveix a dir el que pensa, i a classificar aquestes diferents maneres de veure i sentir l'església. I no solament això, explica, segons ell, on es recolza cada una de les tendències i posicionaments. On es fonamenten i què argumenten cada grup. I s'hi entreté, apurant al màxim aquesta mena de dissecció anatòmica del cos eclesial.

Haig de confessar que "les classificacions", en general, em costen d'empassar, perquè sempre consideres que tot és molt transversal i les etiquetes volen objectivar massa...Però reconec que aquí hi ha l'ofici del sociòleg que, com l'emtomòleg classifica les papallones...ell ho fa amb els col.lectius socials...I ho fa amb delicadesa científica...Vull dir que no li he trobat un judici de valor més enllà de la classificació...És clar que si a un determinat grup o tendència, li posa el correlat social bíblic dels fariseus un es pot sentir "ofès" o mal classificat...Però entenc que no fa una classificació moral o de bondat religiosa sinó estrictament sociòlògica.

Ell avisa del seu atreviment tant a l'hora d'escriure el llibre com a l'hora de dir el que diu. I demana, sincerament, la benvolença del lector...Hi ha molts encapçalaments que insisteixen en això i molts d'altres que diuen: "Em sembla" "Potser es podrien..." "Segons jo veig" "Al meu entendre"...I posa grups i moviments en diversos calaixos a l´hora.

«... l’autèntica humilitat de saber i poder compartir el que un creu,
pensa i el poc que sap»

Algú podria pensar que el Quim, amb aquest llibre, vol crear polèmica, vol provocar...La veritat és que no. Vol compartir la seva experiència, senzillament, amb el desig de propiciar un debat lliure, sense prejudicis, i amb la voluntat de crear ponts de diàleg a dins de l'església entre els diversos agents o sectors i entre jerarquia i el conjunt del poble de Déu... Ponts i diàleg que, com ell mateix afirma diverses vegades, sembla que sovint no es volen mantenir...Tant des de dalt com des de baix.

Li sap greu i li dol haver de constatar que emergeix massa sovint la impressió que hi ha, davant de molts reptes que té plantejats l'església, en la seva organització,  "una opció presa prèviament", "el partí pris" dels francesos. Allò no es pot tocar, com si fos un dogma, una veritat històrica inamovible. Aleshores fa la interpretació de trobar-se davant reaccions de por, d'inseguretat, de pèrdua de poder i control...Però no fa judicis de valor o d'intenció...Per això em sembla que és una reflexió respectuosa de les persones i dels grups aludits, que som tots.

Si no hi ha un afany de polemitzar tampoc li trobo la lamentació. Cosa extraordinàriament fàcil avui per totes bandes. Sentir-se víctimes, objecte de marginació i, per tant, dimissió de responsabilitats, sobretot col.lectives...La seva generació que descriu extraordinàriament bé...(Us ho recomano sobretot als que som d'aquesta concreta...i als altres perquè esteu al davant o ens seguiu...) té sentiments de frustració i decepció...i els descriu...però no s'hi rabeja. Ben al contrari, fa autocrítica, fa revisió, i va a fons...

 «enyorant la utopia de les primeres comunitats cristianes»

Va a fons, vull dir que hi ha interiorització, capacitat d'assumir i d'integrar, que hi ha una autèntica espiritualitat en la seva anàlisi i en el seu relat explicatiu. Ell està a dins de la galàxia que descriu i és parcial, obviament, però es deixa interpel.lar i interroga des de l'evangeli de Jesús, des dels valors fonamentals d'aquest evangeli, sabent que tots el podem "utilitzar" per a defensar les nostres posicions però no les fa intocables i les remet sempre a l'experiència fonsa de Jesús: el Jesús que diu el que diu i que emergeix com el que fa la voluntat del Pare que és sempre una voluntat de servei, d'estimació, dels petits, de comunió en la veritat de les Benaurances. I per tant, sempre la tranparència i el diàleg i el consens i el sentit de fraternitat, sense jerarquismes inútils, per poc eficaços en la construcció del Regne.

Si hi ha una espiritualitat també hi ha una teologia de fons. Una teologia que hem mamat, mai millor dit, del Concili Vaticà II, la teologia d'escolta i d'assumpció de la realitat humana per il.luminar-la amb la bona notícia de l'evangeli. Totes les misèries de l'església que descriu entremig del relat són les pròpies misèries i ho són també de les altres institucions del món civil...però no es queda en el diagnòstic. Proposa teràpia, mitjans, mètode, planificació...no dimiteix de la seva responsabilitat com a cristià i com a capellà i com a "expert" pastoralista, que s'ha caminat molts arxiprestats d'arreu de Catalunya.

La segona part, la proposta, és més breu però està molt pensada i és minuciosa en moltes propostes pràctiques. I imaginativa. I d'un optimisme esperançat, o d'una esperança hebraica...Com em va dir ahir un company capellà que ha anat al curs de formació permanent on el Quim participa...Després de la seva lliçó, comentàven entre els capellans assistents: "sí, està molt bé, aquest és el teu desig, el que tu desitges". Sí és clar el que ell...però també els directament implicats, hauríem de desitjar!

És un llibre que, en aquesta segona part, fa plantejar preguntes al lector que hi va entrant. Preguntes que surten sense rebuscar, espontàniament. Preguntes innocents, per òbvies. De sentit comú, que ja sabem que són les més difícils d'entendre...Les més compromeses...Jo diria que hi ha, en aquestes preguntes, que només insinua, les càrregues de profunditat del llibre. La seva interpel.lació. (.)

Algunes d'aquestes preguntes:

– Si els laics són el gruix més important de l'església i així s'ha fet palès en la teologia conciliar...com és que encara no es posen els mitjans perquè facin el seu paper en el conjunt de l'Església?

– Si hi ha una penúria gravíssima d'efectius responsables de les comunitats... perquè no es preparen alternatives?

– Si l'evangeli és el referent  de l'església i ella només és instrument del missatge de Jesús, com la lluna reflecteix imperfectiblement el sol... i només una cara... segons la imatge dels Sants Pares... per què hi ha una resistència tant gran a la reforma i el canvi de model, subjecte finalment als canvis històrics?

– Qui té por al diàleg?

– I encara: quines reaccions provocarà? Portarà al debat com el deles monges de la SF?

– Farem autocrítica?

Què estem sembrant ara? A un bisbe que no entenia l'acció pastoral que féiem a la perifèria... li vaig dir: Miri el que ara hi ha de viu en les nostres comunitats es va sembrar fa 20 anys... Creu vostè que ara estem sembrant millor? I a un altre responsable que li proposava d'assajar un centre de serveis pastoral ampli portat per laics, em va dir: "Josep Maria, no tenim laics". No hi ha més preguntes... 

El llibre té un to profètic, perquè ve de la denúncia del que no va bé. Fa de notari de la realitat i de les actituds que no volen veure o no es comprometen a transformar-la, a evangelitzarla i porta cap a l'anunci del que es podria fer, el que s'hauria de fer segons els valors de l'evangeli i tenint com a referent el model conciliar.

És un llibre de maduresa...( “en un temps que em sembla de més maduresa humana... durant 10 anys”) perquè s'ha teixit lentament encara que li hagi sorti a raig. I no és fruit d'una rauxa o d'una inspiració  d'estiu... Recull apunts i escrits que devia tenir en aquelles carpetes de color marró o blau del Gornal... però sobretot recull les converses, els treballs de grup, els esquemes a la pissarra de torn, la reflexió en moments emotivament forts com són, sobretot les vides que s'han anat apagant dels pares, vides de creients actius i participadors de l'església com han sigut els seus pares. «Que m’han engendrat en la fe cristiana i m’han fet sentir Església».

És, evidentment, un llibre inacabat. Potser és un llibre començat. Un llibre que fa balanç, que situa, contextualitza, ens col.loca a dins de la galàxia, ens dóna perspectiva, ens interpel·la...

Un llibre però integral, en el sentit que vol relligar tots els aspectes bàsics i  entrellaçats del que constitueix  l'església...Parla dels religiosos, de l'escola, de la catequesi, de la litúrgia, de l'economia, de com organitzar el consell pastoral...

I ho fa des d'una perspectiva també integral, que respon a un model d'església fonamentat en el Vaticà II que consolida el recentrament en els laics (teologia laical).

I deixeu-me fer també una extrapolació poètica i coyuntural...

És un llibre "genial" com l'obra de l'Antoni Gaudí...ell havia imaginat el temple, n'havia construit maquetes, però només va poder fer una façana i va deixar que d'altres la continuessin...

Em sembla que el Quim ens diu això en aquest llibre:

«Mireu amics i amigues: En el silenci obligat entre problemes de salut -parla de la próstata però hi va haver el cor també- i estar pels pares en els seus darrers mesos de vida i entre l'un i l'altre...he pensat que els amics i interessats en això de l'església, us havia de dir el que jo sento i penso, després d'haver viscut, disfrutat i patit, ser-ne un membre apassionat. Vosaltres direu.»

Joaquim, gràcies per aquest regal que el portaves dins de les entranyes i que ens l'ofereixes humilment i atrevida. Felicitats pel fruit de la teva gosadia esperançada... I per molts anys, dels teus seixanta que estàs a punt de complir...El temps passa volant... Però la teva passió per l'església i les persones, roman indemne malgrat les tempestes.

Per acabar deixeu-me llegir un poema del Quim que ens va enviar com a felicitació de Pasqua del 2009 i que reflecteix  el que he dit més amunt, ara en llenguatge poètic:

Pasqua del 2009

(extret de la felicitació pasqual que ens va enviar als seus nombrosos amics)

La  nit de Pasqua és la nit en la que neix el sol,

en la que descobrim el dolor i la mort

com fecunditat d´una dinàmica de vida i d´amor.

És la nit en la que neix el sol,

en les llums de tanta generositat vera

en les acollides que rebem de tanta persona neta.

Si somiem una Terra que no sigui la gàbia de la humanitat,

Pasqua és la nit en la que neix el sol

i ens invita a construir un planeta, Casa-mare de fraternitat.

Si albirem un País de fites sobiranes,

en el que Déu en primavera hi passava,

Pasqua és la nit que llum clama,

que amb Déu ens aparella

i on la llibertat brilla.

Si cerquem somriures i blanques mirades

que apuntin horitzons de caminar junts,

guiats pels pacífics estels,

Pasqua és la nit esclatant

de l'etern estimar-se.

Si anhelem una església humil, oberta i acollidora

Pasqua és la nit de la resurrecció,

de la renovació d’unes comunitats corresponsables i servidores.