"Dietari de Les Gorges és una bona novel·la breu escrita per una autora catalana"

Avui fem ressó de la ressenya-recomanació publicada al bloc Caducitat immediata de Silvia Romero, el passat diumenge 26 de setembre de 2010 (enllaç directe a la ressenya):

LOVAINA, M. Victòria: Dietari de Les Gorges. Edicions Saragossa. Premi Paraules a Icària 2009

No ha passat pas tant de temps des del 1981, any durant el qual transcorre la història d’aquesta novel·la breu. D’acord: gairebé tres dècades. I segons per a qui aquest espai de temps pot resultar enorme, però a títol personal considero que és un bluf. Amb tot, una de les coses que pot sobtar de la lectura Dietari de Les Gorges a una persona, com és el meu cas, profana en tot allò que fa referència al món de l’ensenyament, és la descripció que ens fa de l’escola rural. Un escenari que, salvant les distàncies, quasi m’aproparia més al que ens mostra Les veus del Pamano, ambientada en una època, aquest cop sí, força allunyada dels nostres dies.

Vull pensar que les vicissituds que viu la mestra protagonista del nostre Dietari de Les Gorges ja no forma part del sistema d’ensenyament actual.

Però anem a pams. Ens trobem davant d’una novel·la escrita en clau intimista: un diari on la mestra protagonista de la història hi aboca reflexions, anècdotes, peripècies, alegries i frustracions, feina i distracció... En definitiva, les vivències que l’acompanyen al llarg de tot un curs en l’escola rural d’un llogaret ben menut: El poble és un carrer. Només un carrer que s’arrossega sota un vel de fum grisenc que talla el pas de l’aire. Però per a aquells que no són amants de les narracions intimistes, també afegiré un parell d’aspectes que doten el dietari d’una riquesa literària i de continguts digna de ser remarcada.

Per una banda, la crítica a un sistema d’ensenyament, el de l’escola rural dels anys vuitanta, que no funciona. Sense recursos, amb certa desinformació administrativa, amb escassesa d’instal·lacions adequades, compartint aula (en realitat, en aquesta història, aula i escola són la mateixa cosa) alumnes de totes les edats i aptituds...

Per altra banda, la intriga que s’obre amb la lectura del “llibre dels morts”, de fet una llibreta escrita per algun antic habitant de Les Gorges on narra les diferents morts hagudes al poble i que, per un seguit de circumstàncies que ara no vénen al cas, va a parar a mans de la mestra. Aquestes pàgines es convertiran en focus d’atenció per als alumnes, tot encetant un misteri per a alguns d’ells i, sobretot, per a la mestra: conèixer i lligar la veritable història de la Tona i la seva filla, la que va morir cremada. Un suspens que ens arrossega de dia en dia a la recerca de la seva resolució.

El Dietari de Les Gorges és una bona novel·la breu escrita per una autora catalana. Cosa que em duu a matisar dues particularitats: que no cal omplir pàgines i pàgines per oferir una obra de qualitat literària i que, afortunadament i més enllà de la teledirecció mediàtica a la qual estem tan donats i on sovint ens deixem caure, a casa nostra tenim una bona collita d’escriptors i escriptores.
Sílvia Romero