Convocatòria literària 2008-2009

L'editorial independent Edicions Saragossa obre des d’avui la convocatòria de Paraules a Icària, el primer certamen literari ubicat al districte de Sant Martí. Amb tres categories, s’hi pot presentar qualsevol obra inèdita escrita en català o en castellà fins el divendres 12 de desembre d'enguany. El guanyador de cada categoria serà premiat, per part de l’Ajuntament del districte, amb 1.000 euros i, per part de l’editorial, amb la publicació de l’obra.

BASES del CERTAMEN:
1. Els originals seran escrits en llengua catalana o castellana.
2. El certamen és obert a la participació de tothom, sense limitació d’edat, nacionalitat o residència.
3. Cada autor/a pot presentar únicament un original per a cada categoria.
4. Els originals han de ser inèdits i no premiats en altres certàmens o concursos.
5. S’han de presentar mecanografiats a doble espai amb lletra Times New Roman, cos 12, o Arial, cos 10, en fulls DIN-A4 a una cara (de 2.100 caràcters).
6. L’extensió del text variarà segons la categoria:
Cistell: mínim 125 folis i màxim 250 folis
Relats: mínim 125 folis i màxim 250 folis
Ritmes: mínim 90 poemes i màxim 110 poemes
7. Els originals han d’anar encapçalats per un títol.
8. S’hauran de lliurar abans de les 14 h del divendres 12 de desembre del 2008 a Edicions Saragossa, carrer de Fernando Poo 55, baixos 2a.
9. S’hauran de presentar tres còpies impreses de l’obra participant i un CD que contingui l’original presentat dins d’un sobre tancat de mida foli on consti:
«Paraules a Icària»
Títol de l’original i categoria a la qual es presenta
Pseudònim de l’autor/a.
Juntament amb l’original s’haurà de presentar una carta dirigida a Edicions Saragossa indicant expressament: «Conec les bases de la present convocatòria del Certamen Paraules a Icària i accepto de complir-les», signat amb el pseudònim.
A dins del sobre també s’hi ha de posar un altre sobre, tancat, de mida quartilla, amb el títol de l’original i, a dintre, un full amb les dades de l’autor/a: nom, cognoms, adreça, NIF, telèfon i correu electrònic (si en té).
L’incompliment d’aquests requisits suposarà que els treballs presentats no siguin admesos.
10. Hi haurà tres jurats, un per a cada categoria, cadascun dels quals estarà constituït per cinc persones: un representant de l’Editorial, un representant del Districte de Sant Martí, un personatge rellevant en l’àmbit cultural i dues persones del Districte. La seva composició es farà pública en l’acte de lliurament dels premis.
11. El Jurat donarà a conèixer la resolució del certamen en un acte públic que tindrà lloc el mes de març. El seu veredicte serà inapel·lable.
12. Els originals no premiats es podran recollir durant un termini de dos mesos, a partir de l’endemà de la resolució del certamen i fins al maig del 2009. Un cop transcorregut aquest termini, l’organització entendrà que els autors/es hi renuncien i destruirà els originals.
13. Cada jurat atorgarà un únic guardó per a la seva categoria i es reserva la facultat de declarar-la deserta si ho considera oportú.
14. Els guanyadors de cada categoria rebran un certificat acreditatiu i signaran un contracte amb Edicions Saragossa per a l’edició de 1.000 exemplars de l’obra (600 exemplars per a la categoria Ritmes). També rebran una dotació econòmica de 1.000,00 euros (amb la deducció la retenció del IRPF (18%) per part del Districte de Sant Martí.
15. El fet de prendre part en aquest certamen comporta l’acceptació d’aquestes bases. Els convocants resoldran qualsevol aspecte no previst que es pugui plantejar.


CATEGORIES: El certamen es divideix en tres categories:
A. El cistell. Narrativa per a lectors adults, amb qualsevol dels continguts següents:
a) Relats de fragments de la pròpia vida: vivències, sentiments, records, petites i/o grans històries.
b) Experiències, instruments o reflexions vinculats al camp educatiu.
c) Narracions de ficció arrelades en un lloc, tradició i/o costums de les nostres terres.

B. Relats. Narrativa i/o assaig adreçat als lectors joves. Poden optar a aquesta categoria les obres que abordin un compromís personal i/o col·lectiu. Els escrits han d’oferir claus d’interpretació d’un món globalitzat i complex tot creant opinió i afavorint el pensament crític.
C. Ritmes. Poemes per a lectors adults.

CESSIÓ DE DRETS DELS GUANYADORS: Els autors/es premiats cediran a Edicions Saragossa en exclusiva tots els drets d’explotació de la seva obra, en qualsevol forma, en totes les modalitats, per a tots els països i llengües del món, i en els terminis màxims de duració que la legislació estableix per a cada modalitat, sense perjudici de la remuneració al guanyador en concepte de drets d’autor.

BASE DE DADES: Les dades facilitades pels participants del certamen seran conservades en un fitxer del qual serà titular Edicions Saragossa amb la finalitat de complir les finalitats pròpies del certamen fins al lliurament del premis Els interessats podran exercir els drets d’accés, rectificació, cancel·lació i oposició al tractament de les dades, prèvia sol·licitud per escrit, en el domicili d’Edicions Saragossa.

LLIURAMENT DELS PREMIS: Se celebrarà a la Sala de Plens de l’Ajuntament del Districte de Sant Martí, el dia 12 de març del 2009, a les set del vespre. Plaça de Valentí Almirall, 1 – 08018 Barcelona.

Per què un certamen?

Edicions Saragossa vam néixer l’any 2006 al barri del Poblenou, del districte de Sant Martí de Barcelona. Des dels darrers anys, el Poblenou està vivint canvis importants en l’àmbit urbanístic i social, canvis que poden ser oportunitat de creixement o enterrament d’una vida social i cultural. Segons escriu la pròpia editora Rosa M. Zaragoza, «si el barri es vol mantenir viu i jove a qualsevol edat, haurà de sentir curiositat, mirar endavant tot respectant el passat, imaginar i perseguir la utopia, trencar fronteres, crear lligams de convivència i de solidaritat, fer amics, passar-ho bé, riure amb els qui riuen i plorar amb els qui ploren».


LES PARAULES, EINA D’ACOLLIDA
Així, Edicions Saragossa ofereix el certamen Paraules a Icària com a eina de creació i de relació. Vol ser una possibilitat de comunicació entre els veïns i el món cultural, una iniciativa privada, ubicada en un districte, que vol projectar-se cap enfora.
El nom del certamen manifesta el desig d’arrelament en un territori i la invitació a les paraules d’arreu de venir a Icària. Les paraules que poden ser plurals (en català i castellà, de moment) arriben a Sant Martí, zona de barris acollidors amb els nouvinguts.
Ildefons Cerdà, en la seva proposta urbanística, volgué donar el nom d’Icària a aquest territori de Barcelona. Icària també és protagonista en l’obra de Xavier Benguerel, un escriptor poblenoví reconegut arreu.

Edicions Saragossa ha creat aquest certamen literari per promoure la creació literària i fomentar el plaer de la lectura. Aquesta aposta vertebra el certamen en tres categories:
a) El cistell: la narració de vivències personals, el relat d’experiències educatives i la narració de ficció arrelada en un territori;
b) Ritmes: la creació poètica; i
c) Relats: assaig adreçat a lectors joves.


LA UTOPIA ICARIANA
Convençuts que la creació, la iniciativa cultural i la literatura contribueixen a fer un món millor (la utopia icariana), retrobem Salvador Espriu:

Sentir només, saber de cada cosa
el nom senzill, el simple nom, carícia
com de l’abril damunt les noves fulles,
mentre la llum de pluja de la tarda
s’allunya a poc a poc amb els jacints.

Hem donat un nom a cada cosa. La riquesa de vocabulari afavoreix la comprensió del món i permet expressar pensaments i sentiments. Les paraules d’un bon llibre amaren el lector com la pluja fina. És un motiu més per a convidar tothom a donar a conèixer les seves paraules. Poden ser, negre sobre blanc, pluja fina per a molts lectors.

Podeu descarregar-vos les bases del certamen aquí:

Per a més informació:
93 221 00 96 – edicionssaragossa@o3bcn.com

Entre els més venuts

Presentem «La seua terra» a Barcelona

Després de dues presentacions exitoses a les terres de l'autor, ha arribat el moment de presentar La seua terra també a Barcelona. Apunteu-vos la cita:

-----------------------
Presentació el llibre La seua terra, d’Oleguer Arqués
Dia i hora: dijous 23 d'octubre a dos quarts de vuit del vespre
Lloc: la Casa del Llibre (Passeig de Gràcia 62, de Barcelona).
A càrrec de: Pilar Benejam, doctora en pedagogia.
-----------------------

Aquest llibre de costums dóna valor a la terra, als orígens i a la història. Cal pensar que el nostre present ve recolzat per tota una història i ha de projectar-se cap al futur.

En aquests moments en què predomina l’acceleració i s’accentua un món globalitzat, val la pena NO PERDRE la memòria de la nostra història i de la nostra terra: són elements constitutius de la nostra identitat. Com ho són les olors, els sorolls i els colors que captàvem anant en bicicleta; o aquella conversa, aquell aroma en comprar la llet (la lletera, les vaques, la palla). Avui, anar en cotxe ben tancats o comprar la llet envasada en tetrabrick ens fa desconèixer el nostre proppassat. El llibre d'Oleguer Arqués fa aquest reconeixement: ens fa veure que no ens hem de quedar amb el passat, però que tampoc podem ignorar que gràcies als avis som com som i hem arribat on hem arribat.

La seua terra ha entrat a formar part de la família de les memòries col·lectives. Ens retrata la vida, la feina, la terra, els estris, els animals, el menjar i els costums d'un indret molt concret (les terres deltaiques) a través d’una família tipus.

I per si encara no us hem convençut, us cal saber que aquest llibre…
– és tendre i espontani (com la família que ens presenta l’autor)
– està ben estructurat, ben escrit i és ric de volcabulari
– transmet la quietud i tranquil·litat del Delta
– està pensat per a la gent de la terra i per als «foresters» (a uns els aporta records, als altres coneixements).
– no és nostàlgic (no enyora res)
– és la permanència del record
– és un homenatge als homes i dones d’aquesta terra.

Bona lectura i bona presentació!

Nou llibre de costums del Delta i la seva gent

Oleguer Arqués publica el seu primer llibre apostant pel «lèxic autòcton»

Edicions Saragossa acaba de publicar La seua terra, d’Oleguer Arqués. L’autor del llibre ens convida a conèixer la seua terra, la seva parla, els homes i dones que l’han treballat i l’han fet créixer. Pas a pas, el seu primer relat costumista ofereix un tast d’un temps passat que estima i que perdura en la memòria col·lectiva. La vida quotidiana, el pare, la mare i el xiquet, l’amor i el patiment, l’esforç i la tendresa. El feinejar de cada dia, plantar i collir, l’arròs i les olives, la pesca i la caça. Paraula a paraula, la narració endinsa el lector en la seua terra i li fa recordar, o descobrir, i valorar formes de vida, expressions i costums que pertanyen a un passat no gaire llunyà. L’escrit s’acompanya d’un acurat vocabulari que justifica el lèxic de les terres del Delta.

Arqués va néixer a Tortosa l’any 1964. Des de la infantesa fins a l’actualitat ha viscut sempre en terres deltaiques. Actualment viu a Amposta. És llicenciat en filologia catalana i fa realitat la seva vocació exercint de professor de català en l’ensenyament secundari. Creu en l’esforç i en l’experiència, en el fer i desfer de cada dia. I estima la seva terra i el llegat dels avantpassats.

En el preàmbul del seu primer llibre, deixa entreveure a qui dedica les pàgines i què hi podran descobrir els lectors: «La seua terra esdevé, o pretén esdevenir, una concatenació de “quadres de costums” realistes cent per cent, és clar; un cercle vital que té principi i final en el cicle de la natura i de la vida, però que al mateix temps no acaba mai, perquè no se’n distingeixen ni principi ni final. Simplement s’entreveuen uns personatges, uns tipus, els mateixos cada vegada, que van evolucionant i traspassant el temps, fins i tot en morir; perduren en el temps, en el record, com la terra, l’aigua…, perquè s’hi barregen i es fan eterns en essència en la memòria dels que queden».

Es faran dues presentacions de la novel·la a les terres de l’Ebre:

– A Deltebre: el divendres 12 de setembre a les vuit del vespre
a la Sala d’Exposicions Municipal Ramon Calvo (c. Estació, 51).

– A Amposta: el divendres 26 de setembre a les vuit del vespre
a la Sala d’Adults de la Biblioteca Comarcal Sebastià Juan Arbó
(c. Castell 13-15).

Per a més informació:
93 221 00 96 – info@edicionssaragossa.cat

Per què escric?

Quan escrivim sentim que el món és flexible, replè de possibilitats. Sens dubte no està congelat. Per moments em sento com si estigués desenterrant a la gent del gel amb que la realitat els ha cobert, però potser és a mi mateixa a qui desenterro ara.

Escric i sento com la tendresa i la intimitat, l’erotisme i el seu humor i la seva ànima, em retornen a la persona que jo era.

Escric i li dono a un món extern les meves paraules més íntimes i privades.
Escric i el meu ànim es desvetlla i l’apatia o el tedi desapareixen, i sóc agosarada i penso i sento en veus d’altres que són fictícies perquè en veritat són en mi, en el més pregon de mi i com deia Nietszche: potser hi ha d’altres mons, però són aquest nostre.

Falsos altres que habiten en mi. M’alliberen i em torno crítica, incisiva, apassionada, tendra, furiosa, escèptica, documentada, espontània. Totes les veus, totes les mirades hi tenen cabuda i m’alliberen.

Quan ho faig amb l’ordinador, vetllen per la meva salut a causa de l’atenció afegida que hi haig de posar. Quan ho faig amb llapis o amb la ploma, frueixo del fum del tabac que s’enlaira i del gust a la gola de la nicotina que m’apropa a un dels molts plaers prohibits.

M. Àngels Gilberga

Han dit sobre La moneda…

Navegant per Internet hem topat amb el Blog de'n Valentí Torra (tan a l’hivern com a l’estiu, llegiu, llegiu, llegiu!). En reproduïm a continuació un dels seus escrit recents, d'aquells que ajuden a fer xarxa entre lectors i escriptors:

«Llegiu "La moneda del malfat" d'Àfrica Ragel. Una novel·la bellísima que passa sencera al Poblenou barceloní.

Maig 26, 2008 per valentitorra

És molt probable que no n’hagueu sentit parlar, i és una llàstima, perquè, “La moneda del malfat”, és una novel·la ben interessant. Jo, habitual consumidor de suplements literaris, no n’he tingut pas cap notícia per aquest mitjà. Ja ho sé, que es publiquen molts llibres cada any i que la premsa no pot arribar a tot arreu. Què hi farem! Però, aquest modest i entusiasta lector, se sent amb la obligació de deixar constància d’allò que més li agrada. Així que, som-hi doncs!

Àfrica Ragel és del Poblenou, viu al Poblenou i escriu al Poblenou. El llibre passa als Poblenous que, com capes geològiques, s’han anat superposant. Primer hi ha el barri de la adolescència dels tres nois i la Lurdes, el barri que ja no existeix i del que solament en quedes vestigis. Llavors hi ha el barri d’avui. El barri post olímpic, vint-i-dos arroba, fòrum de les cultures… el barri primer despersonalitzat, llavors modernitzat i, a la fi, convertit en plató de sèries televisives.

Però resulta que el barri, pels nostres tres amics i la noia, protagonistes de la història, no ha mort del tot. Aquest barri conté restes d’un passat d’idealisme social que devia arrelar fort al Poblenou, i del qual encara en queden vestigis. Es tracta dels seguidors de la ciutat ideal creada per Étienne Cabet i descrita en el seu llibre “Viatge a Icària” (1842), l’ensulsiada d’aquest idealisme fou notòria en la pràctica, però l’aura de paradís perdut – i, per tant, l’únic possible – ha mantingut la seva força.

Mentrestant, que si sóc a l’adolescència o sóc a l’avui, hi ha un parell de belles històries d’amor i una tercera història d’amor al barri. Les històries són precioses. Les reflexions sobre sentiments i emocions estan molt ben fetes. Els personatges que “han perdut el cap”, que també n’hi ha, resulten entranyables.

És a dir, parla d’un idealisme social de tall més o menys anarquista, però sense ni mica de ressentiment. Parla d’històries tristes d’amor, amb una pàtina de nostàlgia i enyorament, però no fa una novel·la gens depressiva, al contrari, és una obra poètica. I, a sobre, és un llibre molt ben escrit.

Jo, que em miro el món com un paisatge literari, celebro haver llegit aquesta història. No serà el primer barri de Barcelona, ni el darrer poble que recorro amb la única guia d’una novel·la i ja he trobat la que em farà anar al Poblenou amb el llibre sota el braç».

Un cant en favor de les mestres

L'any passat, Edicions Saragossa em va publicar el llibre Des de la meva pissarra que tracta de ser un cant en favor de les mestres i parteix de la meva experiència principalment a classes d'educació infantill.

Jo sóc força exagerada en la meva manera d'expressar-me i a més, tenia la ferma voluntat de fer un llibre planer que es llegís d'una manera fàcil i que pogués ajudar els pares aprofitant algun detall de la seva lectura.

És un llibre personal i, per tant, parteix de les meves vivències i explicant-les vaig aprofitar moltes anècdotes de la meva vida laboral que podien ser fàcilment reconegudes, encara que vaig tenir molta cura de no posar cap nom i barrejar les coses.

Al ser un llibre curt, dos o tres dies després ja vaig començar a tenir les primeres respostes que, en general, m'han donat moltes satisfaccions. La gent del meu entorn em va dir coses ben maques però la més genaralitzada va ser que mentre el llegien els semblava que em sentien parlar, això em va encantar perquè mentre l'escrivia vaig intentar no fer servir cap expressió que jo no emprés parlant, i la correctora va respectar aquest to planer i sempre li estaré agraïda.

És curiós que quan escoltes l'opinió de la gent sobre una obra teva es desperta un instint especial que et fa copsar exactament el grau de la valoració encara que, a la cara, i envoltada de persones educades, tothom et diu coses boniques, i en general crec que eren sinceres.

La resposta que més em va omplir, va ser la de totes les companyes mestres, moltes em van dir que se sentien totalment reflectides i, fins i tot, alguna va opinar que considerava que havia de ser una lectura recomanada per la gent que volia dedicar-se a l'ensenyament, em va omplir de satisfacció perquè sempre és molt millor parlar pensant que altres veus dirien el mateix que tu, és curios però cap companya em va trobar exagerada, totes havien patit en carn pròpia algunes de les coses que jo explicava.

Quedava, però, l'opinió que més por em feia: els pares, pares i mares que m'havien tractat com a mestra del seu fills i que podien sentir-se reflectits en alguna de les meves anècdotes, jo no vaig avisar ningú que havia escrit el llibre però se'n van assebentar i molts el van comprar i llegir i van ser molt carinyosos en la seva valoració.

Només hi va haver una mare, protagonista d'una de les anècdotes, que em va venir a trobar i em va dir, amb bon to, que hagués preferit no sortir al meu llibre, jo li vaig assegurar que no tenia perquè sentir-se identificada, que jo havia tractat a moltes mares i que no havia de ser ella, em sembla que no s'ho va creure però va tenir l'elegància de fer veure que sí.

Finalment, aquesta mateixa setmana una cosina que estudia sociologia em va demanar si podia fer un estudi del meu llibre per presentar-lo a la universitat, havia pensat molts temes per fer el treball però s'havia decidit per aquest perquè segons ella el llibre era un cant a la vida i estava carregat de poesia.

Només per sentir totes aquestes opinions valia la pena escriure'l, el fet de que estigui editat i hagi sigut llegit el considero un dels regals bonics que m'ha donat la vida.

Maria Serrat

Presentació d'en Francesc Romeu

Casa del Llibre, Barcelona, dijous 5 de juny del 2008. Presentació del llibre:
Baules. Lluernes de Jordi Trepat.
Edicions Saragossa. Barcelona, 2008.
----------------------------
En primer lloc, moltes gràcies per l’oportunitat i la gentilesa de poder presentar aquest llibre del Jordi Trepat (...).

La veritat, jo em sento indigne, perquè jo de poesia no en sóc pas un gran expert. Jo, més aviat sóc d’aquells que un dia em vaig assabentar que jo escrivia en prosa, sense saber-ho. I, justament, era prosa, per exclusió, perquè no era poesia (...).

Per a mi els poetes sempre m’han semblat uns equilibristes, com una mena de funambulistes, o –millor dit– uns trapezistes. Són, per a mi, aquells que es gronxen pacientment en les paraules, perdó, ells –i només ells– de les paraules en diuen «mots». Es gronxen en els mots. Ells fan de l’escriptura un art. Nosaltres, els prosistes, som els qui escrivim per necessitat. Ells són els del gremi de l’art d’escriure. Ells, el que busquen és la bellesa artística. Que un text expressi, com també ho fem nosaltres, però, a més a més, que els hi quedi bé. I, sobretot, que transmeti sentiment.

(...) Aquest llibre es diu: Baules. Lluernes. I certament fa honor al seu nom. Les «baules» són les anelles d’una cadena (com estan molt ben fotografiades pel Jordi Saragossa en el punt de llibre que hi ha a l’interior replegat de la portada), són també els agafadors d’una porta o el picaporta o un pom d’un calaix. Jo us puc assegurar que aquest llibre és un encadenat de versos i que les baules són els poemes. I que són també per a poder-s’hi agafar en qualsevol moment. Una ajuda, un suport… una peça per fer un petit truc a la porta dels nostres cors, sovint endurits per la vida, per les circumstàncies, o –potser– per la prosa...

D’altra banda, una «lluerna» és una «obertura», però una obertura «per fer claror a l’interior» (...). Per exemple, una escletxa en una balma (...) només pot rebre la llum per una lluerna. Això, en Jordi Trepat també ho aconsegueix. Són uns poemes i uns versos que il·luminen i que serveixen per a il·luminar l’interior. Per tant, el llibre no enganya i correspon al que diu en el seu recobriment. Només per això ja us el recomano. No hi ha publicitat enganyosa en el títol. Això ja és molt, avui en dia que només es pensa en vendre o en publicar.

En segon lloc, també us recomano el llibre per poder passejar. Aquest llibre és un agradable passeig per l’interior d’una nau, d’una fàbrica o d’una basílica romana, que potser són els trenta anys d’escriptura poètica d’en Jordi Trepat. (...) És un passeig per sobre de 75 poemes estesos al llarg de 120 pàgines.

Com a periodista el que jo més analitzo d’un text en prosa, d’una notícia, són les fonts d’informació. (...) Els poetes també tenen les seves fonts d’informació. Ells en diuen «les musses», que són les fonts d’inspiració o les fonts literàries. ¿Quines són les fonts, les musses, d’en Jordi Trepat? Pel que jo he pogut veure són tres: el temps, els llocs i els sentiments (o els moviments interiors).

Pel que fa al temps, jo crec que hi ha un moment molt important del dia que és el moment de creativitat de l’autor, del poeta, que és la nit. (...) No us perdeu el poema que es diu «Interiors» (55) i que és una brillant descriptiva de com cau la tarda. (...)

Seguint sobre el temps, fins i tot hi ha una preocupació per la data concreta (...). Però, fora del llibre, entre els papers que avui porta el Jordi a la butxaca o a la seva carpeta n’hi ha un que no ha publicat que és el que porta el dia concret i la situació en la que va escriure cadascun dels poemes. Això no és una obsessió, però es nota en el text de cada vers. El temps és un dels enfilalls conductors del llibre i de l’obra d’en Jordi.

Pel que fa als llocs, crec que la ciutat i la mar són els dos llocs d’inspiració del Jordi. La ciutat perquè és on hi transcorre la vida, amb tota la seva complexitat i que ell tan bé sap descriure. I la mar, crec jo, perquè és una realitat inabastable. (...)

Finalment, pel que fa als sentiments o els moviments interiors o les vibracions, jo només us assenyalaria dos sentiments bàsics i reiteratius en tota l’obra poètica del Jordi que són l’amor (82,83,87…) i l’esperança (90,91…). Sobretot, l’esperança apareix com una mena de sentiment fort davant del «kaos» (una paraula grega que vol dir desordre). No puc deixar de dir-vos que m’ha agradat molt el poema en el que el Jordi ens explica i ens fa contemplar les cames febles del seu fill David i les seves preguntes, a «Esperança I. La vida en les preguntes» (91), tot afirmant: «la vida és plena d’estridències i desordre».

Abans d’acabar també us voldria parlar d’altres paraules (...). En teniu una molt bona i divertida selecció a la «Sextina» (26-27) on apareixen combinades múltiplement les paraules claus: vida, dubte, límits, canvis, àmbits i força. L’altra clau de lectura fonamental és tot el que fa referència al silenci i al recolliment. (...) «Ja n’aprendrem, un dia o altre, a fer silenci». (...)

Pel que fa a la transcendència poètica, us he de dir que l’obra literària del Jordi és d’una absoluta i total immanència, més que transcendent. Per exemple, el poema «Absolut» (25), en què Déu es tractat com la «Paraula». O en el poema «Entrada la nit d’un nou dia» (96-97), en què, tot retornant d’una reunió de nit, pels carrers desèrtics, el nostre poeta diu: «Saps què, Déu? Sempre et veig i et parlo en aquesta hora... repensant-la en el silenci...». (...)

Finalment, m’acomiado amb un detall que m’ha sorprès, que és el reiterat ús del plural. Molt sovint trobem que les expressions que podrien ser en singular, com un «jo sé» o «jo penso», veig que acaben amb un «sabem». Jo crec que és una lluita interior del Jordi contra el que seria un intimisme desmesurat o el que el podria conduir cap a un individualisme poètic. De fet, utilitzant el grec, en Jordi surt del «ego» (del «jo») per buscar, per aconseguir un «laos» (un poble espiritual) o un «demos» (un poble físic). (...) El plural, al costat del singular, ens eixampla –a tots– molt més el cor.

Pel que fa a la mètrica, jo no hi entenc gens i com que s’assembla molt a la matemàtica sempre l’he odiat. (...) Si voleu que sigui el mateix Jordi Trepat el qui us doni una lliçó de poesia, no us perdeu el poema «Boutade existencialista» (29-30), on el mateix autor fa unes variacions sobre el tema que passa de la correctíssima poesia d’estil lliure, a la més banal composició de quatre rodolins, per acabar amb la més absoluta perfecció mètrica amb cadència musical (...).

Ara sí, acabo amb les paraules del gran mestre, Miquel Martí Pol. Ell deia:

«Jo sempre he pensat que un poema, de fet, no està ben acabat fins que algú l’ha llegit i li ha donat una dimensió que l’escriptor sol no és capaç de donar-li».

Això és el que he fet jo, però, ara, senyores i senyors, comença el vostre moment. Ara us toca a tots vosaltres acabar l’obra que el Jordi Trepat només ha fet que començar. (...)

Moltes felicitats Jordi, moltes gràcies i molt bona tarda.

Francesc Romeu

La presentació? Molt emotiva!

Ahir al vespre la llibreria que acollia la nostra presentació estava plena a vessar. Érem més d'un centenar de persones, amics, coneguts i familiars de Jordi Trepat, l'autor de Baules. Lluernes. Com que es van dir tantes coses, preferim dosificar-vos la informació.

Per ara, compartir amb vosaltres la sorpresa que ahir va emocionar tot el públic: el poema «Arrels» musicat especialment per a l'ocasió:

ARRELS, de Jordi Trepat

Assentarem el cor a les arrels del viure,
en uns quants noms, només,
d’insòlita i pregona senzillesa.

Sabrem el nom de cada cosa
i cada cosa, al llarg dels anys,
ens aprendrà en la discreció
la lentitud fecunda de la vida.

El vent, la terra, els solcs,
la casa, els arbres, el nom triat càlidament
per estimar,
seran com l’univers per cada u,
sòlids records de goig i placidesa.
Si hi ha algunes arrels,
hom pot recórrer llargs camins, segur,
sense recança ni incerteses.

I la llum persisteix
molt més enllà de les paraules.

Aquí us podeu descarregar en mp3 la cançó, composada per l'Alfred Taspott i l'Anabel Benítez.

A gaudir i a gustar!

La nova col·lecció «Ritmes»

Aquest dijous presentem el llibre Baules. Lluernes de Jordi Trepat. Es tracta del títol que obre una nova col·lecció d'Edicions Saragossa: «Ritmes». Quins llibres hi podrem trobar? Doncs aquelles obres en què el ritme és un element bàsic.

Des del moviment més o menys proper o infinitament llunyà dels planetes i les estrelles fins als fenòmens característics i propers dels processos vitals, tot en la natura obeeix a un ritme. L’ésser humà dóna ritme a les seves obres, tant al batec d’una màquina com a una frase musical o als versos d’un poema.

Anoteu-ne la referència:
– Títol del llibre: Baules. Lluernes
– Autor: Jordi Trepat
– Editorial: Edicions Saragossa
– Col·lecció: Ritmes; n.1
– Presentació oficial: dijous 5 de juny a dos quarts de vuit de la tarda a la Casa del Llibre (Passeig de Gràcia, 62, de Barcelona)

Els propers dies us mantindrem informats de les notícies relacionades amb l'autor i el llibre. Penseu que aquesta petita selecció dels poemes de Jordi Trepat és una bona eina que t'anima dient:

POSA LLUM, ANELLA VIVÈNCIES
i LLEGEIX POESIA!

Sobre els editors (III): tenir criteri

Quines són per a mi les qualitats que ha de tenir un editor?

Un editor ha de tenir criteri, perquè hi ha en la seva funció implicada una responsabilitat social, i també olfacte per a descobrir i connectar amb els interessos del públic a qui vol dirigir la seva col·lecció. És quan es diu que un catàleg parla i penso en editorials com Siruela, Anagrama…

Tampoc podem obviar que el que no es coneix, no es veu. Actualment, no es pot confiar massa en el boca orella que funcionava dècades enrere perquè tot observant la realitat, quan avui dia es pretén fer una convocatòria s’utilitzen d’altres recursos com els coneguts SMS.
Un editor doncs, avui dia, ha de contemplar la feina d’equip, no tan sols dins de l’editorial sinó el màrqueting. És fonamental que estableixi relacions personals i que tingui bons contactes amb els mitjans (TV, ràdio…) i amb les «estrelles mediàtiques» que pul·lulen per entorns concrets i coneguts i que són les que donen a conèixer les obres i els autors.

També penso que el gust al presentar una col·lecció compta. El disseny, la tria del paper, del format, el ganxo en les contraportades…

Sense oblidar que per vendre cal que hi hagi compradors, lectors. Hem d’agrair que hi hagi al mercat, normalment promoguts per grans grups editorials, llibres mediàtics, perquè aconsegueixen que llegeixin i s’inicien en la lectura persones que habitualment no llegeixen. Només cal ser observador i mirar què llegeixen els usuaris del metro, el tren o l’autobús.
Avui la gent té accés a diaris i revistes gratuïts, a internet, a lectures on-line, etc. Potser el plaer íntim, físic de gaudir d’un llibre entre les mans d’ús personal, topa amb que no et regalen amb el llibre TEMPS per llegir-lo, i vivim en una societat en la que es crema el temps. Tot és immediat i tot va molt de pressa.

Un editor a banda de la seva vocació, que no poso en dubte, és un empresari i per tant se li suposa el desig de fer negoci, d’obtenir guanys. Els pobres autors que som la seva matèria primera, tret de discutir si aquella coma o aquella expressió ens la deixem modificar o no, hem de fer un acte de fe i confiar en què faran una bona difusió de la nostra obra, que pobreta, entre els milions de llibres que hi ha a les llibreries ja és un miracle que algú se la miri (ja no dic amb «amor» sinó amb un punt de curiositat). I creuar els dits i somiar un cop més, i no perdre l’ànim de tornar a escriure malgrat no poder comptar en viure de l’escriptura. Tret dels autors enlairats al carruatge de la fama, els altres som uns somiadors que de bon matí desem al calaix la mica de vanitat que entre algun somni nocturn ens hem vist exposats a les vitrines de totes les llibreries d’arreu del món.

M. Àngels Gilberga

Un itinerari, camí d'Icària

La pluja de dissabte no evitar que una trentena de persones s'apleguessin el matí davant l'estàtua de l'Adolescent, al barri del Poblenou. Guiats per l'Arxiu Històric i amb la companyia de l'autora de La moneda del malfat, Àfrica Ragel, van recórrer els carrers del barri del Poblenou seguint els llocs més significatius de la novel·la.

Tothom apuntava els seus records o històries amb un ambient agradable i distès. L'autora va llegir fragments de l'obra i, a cada anècdota del llibre, els membres de l'Arxiu hi afegien un bocí més de la història del barri.

Cartografia: © J. Nuet Badia, 2008
Des de la placeta Prim i la Farmàcia del Taulat 62, passant per la Torre de les Aigües, el Cementiri i fins arribar a la Fàbrica del cànem, que avui és un hotel. La ruta va acabar amb un sorteix de tres exemplars de La moneda del malfat i un vermut al Centre Moral i Cultural de Poblenou.

D'aquesta bona excusa per passejar pel barri se'n deriven dos pensaments: 1) val la pena llegir i compartir-ho; i 2) els itineraris que de tant en tant organitza l'Arxiu Històric del barri són molt interessants. Estigueu-hi atents a la pàgina de l'Arxiu o associeu-vos-hi!

Sobre els editors (II): Alguns dels nous reptes

Com podríem respondre al clàssic «per què la gent no llegeix?» sense atribuir culpes als lectors? Quin tipus de llibres omplen avui les prestatgeries de les llibreries? Copiem a continuació un fragment d'una entrevista en què Rosa M. Zaragoza, directora i creadora de l'editorial, opina d'aquests temes:

Quins són els reptes del món editorial?
El que més dificulta la feina és la falta de l’hàbit de la lectura. La gent no llegeix –no tothom, vaja–, quotidianament. Quan es fan debats a la ràdio sobre això se sol qüestionar els valors de la gent, la manca d’educació i altres idees molt «culpabilitzadores», per dir-ho d’alguna manera. I sovint s’oblida de preguntar si el producte que s’ofereix és l’adequat.

No creieu que hi ha massa oferta?
Crec que ha estat un error lligar l’oferta a les lleis del màxim benefici. El món editorial hem de reflexionar sobre la pròpia feina, sobre les apostes implícites a l’hora de publicar un llibre o un altre. Sóc del parer que la petita empresa pot donar un producte més elaborat, més reposat i, per tant, sempre vàlid a pesar dels canvis en les modes. Molts diuen que hi ha massa oferta, potser pensen més en el negoci que en la cultura. Personalment, em pregunto si molta d’aquesta oferta es podria estalviar. No s’ha de valorar la qualitat i l’interès d’una obra pel seu èxit o perquè tingui moltes vendes.

Cliqueu aquí per a descarregar-vos en pdf l'entrevista sencera.

Documentar una novel·la

Fotografia: la fàbrica del Cànem,
al barri del Poblenou.

La documentació de La moneda del malfat, va ser un endinsament lent i sorprenent a la història del Poblenou. Vaig descobrir l’existència del nostre alcalde Joan Agustí Carreras (1850-1891) i la seva tràgica mort. Aquest fet i el mite de la possible existència al barri d’una comunitat d’icarians, afegit a les ganes de mantenir viva la memòria de la meva família i de tots els poblenovins em van dur a escriure una història ubicada i viscuda al meu barri.

Va ser l’Arxiu Històric del Poblenou i les lectures de les obres de Xavier Benguerel, de Josep M. Huertas i d’altra gent com ells que sempre han tingut el barri molt present, el que em va ajudar a muntar la història dels meus personatges. També em va ajudar molt a reconstruir fets, la memòria dels veïns, la gent del barri, que amb records, fotografies i anècdotes em van anar desvetllant les incògnites que s’anaven fent presents a mesura que escrivia.

Després de dos anys i a poc a poc, varen néixer per sí sols els personatges que ajudaran a que Poblenou sigui viu durant molts anys.

Àfrica Ragel, l’autora

Sobre els editors (I): Autèntics activistes culturals

Traslladem la definició que Josep M. Boixareu feia al seu article «De llibres i llurs oficis» parlant dels llibreters i bibliotecaris (El 9 nou, 14/04/08). Volem portar aquesta fantàstica etiqueta al món dels editors: sí, sí, sota el nostre parer, els editors són autèntics activistes culturals.

Des d'avui encetem una col·lecció d'entrades amb el títol «Sobre els editors». Esperem anar desgranant-ne l'essència amb una pluja de retalls de premsa, explicant i compartint les nostres impressions personals (fruit de l'experiència més directa).

Per començar, volem fixar la mirada en com l'editor és algú que treballa en equip, algú que exerceix la seva creativitat des que accepta o idea un projecte fins que surt d'impremta. I quan veu el llibre al carrer, s'encarrega de pensar estratègies que acostin l'obra al seu públic, que en un mar inesgotable d'informacions, pot ignorar la seva existència. Per tant, durant el procés i com podreu imaginar, resulta impossible el treball en solitari.

Aquí llencem alguns interrogants:

– Com podem augmentar la creativitat en la tasca de l'editor?
– Creieu que es tracta d'una professió vocacional?
– Per què no està extès l'hàbit de preguntar qui ha editat el llibre?
– L'editorial marca i defineix la ideologia i la qualitat del llibre?

Diuen que va passar al Poblenou

Sovint anem tan adelerats que no veiem el que ens envolta. Aquell carrer de cada dia, aquell edifici en què tantes vegades hem entrat, la font de la placeta… són espectadors muts de les nostres anades i tornades.

Àfrica Ragel, l’autora de La moneda del malfat, contempla una escultura que simbolitza l’Adolescència. Aquesta és una etapa de la vida que els protagonistes anyoren i l’autora la converteix en narradora de la història. Tres vailets i una nena van fer colla de petits i d’adolescents. Ja adults, els tres homes cerquen el fil de l’amistat perduda i proven de retrobar la dona que va desaparèixer de les seves vides.

Des de la Font dels Hipocamps, passant pel relleu de la República, fins a la Torre de les Aigües, els protagonistes viuen i reviuen la seva història, personal i col·lectiva.
Dos elements tenen un paper decisiu en la narració: una carta feta bocins guardats en tres sobres tancats i una moneda que ha passat de dona a dona, de generació en generació.

«Seré àvia!!!», un bon llibre per la mare

Un llibre sempre és un bon regal i, si encertes el títol, pots expressar molta complicitat. Imaginem que escollim un llibre que parli de les emocions i reflexionem si qui el llegirà se les sentirà seves. Caldrà que no resulti empalagós sinó que l'autor tingui ganxo i s'expliqui amb gràcia.

Així, hem pensat: «Què podríem recomanar pel dia de la mare, per aquest diumenge 4 de maig?». Ha de ser un llibre que no embafi, perquè venim de celebrar Sant Jordi... Per temàtica, ritme i intencionalitat de l'autora creiem que ja hem trobat una bona recomanació! Apunteu: Seré àvia!!! de M. Àngels Gilberga. Edicions Saragossa (2007).

El llibre Seré àvia!!! de M. Àngels Gilberga és una bona lectura per a les mares. Sobretot perquè l'autora l'ha escrit pensant en elles. Així ho explicava Gilberga en una entrevista, (aquí la podeu llegir sencera):

«Vaig pensar en les meves filles, quan els arribi aquest moment. Quan un té trenta anys, té els avis vells. Però jo volia dir: l’àvia és algú que encara treballa, està activa, desitja… Em va fer il·lusió recollir-ho i regar-ho al meu fill Ignasi. Està tan entusiasmat que ara té bessons! En Martí i en Marcel!»
El relat, escrit amb naturalitat i frescor, posa sobre la taula les relacions mare-fill/a i descriu situacions que no sempre són evidents.

Per qui hagi llegit Seré àvia!!!: què us ha semblat?

Bona lectura, bon regal i bona maternitat!

Un racó per a lectors, autors i editors

Edicions Saragossa sempre ens hem plantejat treballar conjuntament amb els nostres autors. Des d'ara, ho volem fer també amb els lectors, intercanviant opinions i impressions dels llibres a partir d'aquest espai.

Aquí hi trobareu material dels autors i dels editors: anècdotes, curiositats, entrevistes i reflexions sobre les novel·les, poesia i altres llibres publicats. Volem valorar la paraula escrita, sumar esforços i escampar totes aquelles idees que activin el pensament, la imaginació, que desvetllin records, despertin emocions i facin passar una bona estona als lectors.

Alhora, el nostre bloc pretén ser una eina útil on informar sobre les darreres novetats i presentacions de llibres i un espai de referència, un racó per als que voleu dir la vostra a l'editorial i als autors. Per això, us animem a participar d'aquest invent, amb la voluntat de fer créixer la nostra cultura.

Fins aviat!